La junquerització de les nostres vides/Peripècia lamentable a l'aeroport
Artur Mas serà avui, de nou, el president de la Generalitat. Però qui surt a totes hores, a tot arreu, és un Oriol Junqueras que també quedarà investit com un singular cap de l'oposició sense ser-ho gaire i que defensa, sense embuts, que si cal anirà a totes les manifestacions, a agafar la pancarta, contra les decisions socialment injustes. A la missa i repicant. Començo a pensar que, a banda de les dosis equilibrades de preparació i de patxorra, té el do de la ubiqüitat. Poses una emissora i hi ha en Junqueras, poses l'altra i també hi és. Deu tenir el rècord mundial de travessar ràpid la Diagonal sense aturar-se a parlar amb les relíquies del Sandor. I és que el president d'Esquerra es belluga, encara, millor que parla. No té un no per a ningú, allà on el demanen, ell hi va de bona gana a predicar el missatge. Domina els mitjans, en el millor sentit de la paraula, perquè tots sabem, des de fa anys, que, en el pitjor sentit, ERC ha perdut aquesta batalla de la influència mediàtica. Però Junqueras és tan hàbil que, per exemple, mentre La Vanguardia ha tingut tendència a minimitzar-lo, a RAC1 l'han fet un home. No ja per aquelles col·laboracions històriques al Minoria , que li van donar popularitat i simpaties, sinó perquè Jordi Basté li ha regalat una tanda de duels magnífics contra Paco Marhuenda. Si lideres un partit independentista i tens unes eleccions a la cantonada, l'obsequi d'aparèixer esbatussant-te dialècticament amb segons qui, al prime time del programa més escoltat de la història de la ràdio a Catalunya, no té preu. I Junqueras ho aprofita. Mireu si n'és, de murri, que ha aconseguit que CiU firmés un document d'estabilitat de legislatura que és un autèntic pacte de govern i ell i ERC n'han quedat al marge. El dubte és, però, si aconseguirà no desgastar-se.
Peripècia lamentable a l'aeroport
La Fundació Step by Step, dedicada a la rehabilitació de persones amb lesions medul·lars, acaba de celebrar el seu sopar benèfic anual. Gràcies a aquest àpat m'assabento d'una peripècia recent d'un dels seus membres. El Xavi, així es diu l'home que va en cadira de rodes després d'un accident d'esquí de fa onze anys, se'n va anar a passar el pont de Tots Sants a Florència. Com sempre, als avions, és el primer a pujar i l'últim a baixar. Ho mana el protocol internacional per a aquesta mena de discapacitat. Quan el seu avió, de Vueling, va aterrar al Prat no tenia cap fínguer disponible i va aparcar lluny de la terminal. En aquests casos, els de persones que no poden caminar i baixar les escales, el servei de l'aeroport acosta una grua preparada expressament per baixar la persona que va amb cadira de rodes. La sorpresa va ser que després de buidar-se la cabina i de quedar-se sols amb la seva dona, l'hostessa de la companyia els va informar que potser s'haurien d'esperar una estona fins que no arribés la grua salvadora. "Una estona quant és?", van preguntar els passatgers. "No se sap mai. Diumenge passat van ser dues hores". 120 minuts esperant a dins, més estona de la que havien estat volant. I li van explicar el motiu: "Abans hi havia més grues, però ara, amb les retallades, només n'hi ha una que fa aquest servei per a tot l'aeroport". Li van confessar que si l'avió té pressa per enlairar-se, la grua no triga gaire. Altrament, et toca posar-te a la cua i esperar fins que et surt barba. Sònia Corrochano, la nova directora de l'aeroport de Barcelona, té un problema a resoldre avui mateix. La seva sensibilitat, la seva lògica i el mínim sentit de la responsabilitat no han de permetre que torni a passar, ni un dia més, una vergonya així. Entenem les retallades, però no les cabronades.
