Una llengua ordenadíssima

"La llengua és una cosa que va evolucionant, que experimenta certs canvis dels quals no ens adonem, però que a la llarga fan que una llengua al cap d'uns certs anys sigui diferent". Així de clarivident va ser, en una classe del 1934, Pompeu Fabra, l'home que ens va deixar una llengua neta i ordenada. Ahir, a l'Institut d'Estudis Catalans, es va presentar el novè i últim volum de les Obres completes de Pompeu Fabra. Han estat deu anys en què Jordi Mir i, fins a la seva mort, Joan Solà han dirigit una feina de formiga d'editar, ordenar i classificar una vastíssima obra de Fabra que fins ara era tan dispersa com difícil de consultar. Segurament no és un material gaire popular, el seu interès és bàsicament científic, però un país com cal amb una llengua de primera (per més que la vulguin empetitida i menystinguda) havia de tenir una obra així que aplegués totes les gramàtiques, les normes ortogràfiques, el diccionari de la llengua, els epistolaris de Fabra, les traduccions teatrals, els cursos de català per correspondència o, per entendre fins a quin punt són complets aquests nou volums, els apunts dels alumnes de Fabra en conferències i cursos que aporten coses noves que ell mai no va deixar escrites.

L'Institut d'Estudis Catalans, que a vegades pot semblar que estigui barallat amb el màrqueting i amb la modernitat, va tenir l'encert de retransmetre l'acte d'ahir per internet i d'inaugurar una nova web sobre l'obra de Fabra. No cal renunciar a les exposicions on la gent passegi i pugui veure la lletra remenuda d'Espriu, la boina de Pla i una pipa de Fabra, però quan fins i tot les galeries d'art tanquen i es reinventen virtualment, potser també és hora de fer més atractiu i més proper allò que, a la llarga i més enllà de lleis i dards, ens salvarà. La nostra llengua.

El repartidor de flors

"La policia no pot anar repartint flors a les manifestacions". Ariadna Oltra, a Els matins de TV3 , li va arrencar aquesta frase que passarà a la història a Ramon Espadaler, un conseller d'Interior que acumula més patates calentes que hores té el dia. El tema més sensible és l'ús de les bales de goma per part dels Mossos d'Esquadra. Quan Espadaler va rellevar Felip Puig va semblar, per les seves declaracions, que aquesta arma podia tenir els mesos comptats. Ara sabem que tampoc no s'hi atrevirà. Espadaler busca excuses: diu que els Mossos han usat les bales de goma en molt poques de les 13.000 manifestacions que hi ha hagut en tres anys, però no diu en quantes. També es queixa que els mitjans posen "el focus en l'excepció dins l'excepció", i es limita a demanar disculpes per les "conseqüències lamentables i no buscades". Ester Quintana, Nicola Tanno i Òscar Alpuente han perdut un ull (i els han esguerrat la vida i els han mutilat la normalitat a la qual tenien dret) per bales de goma disparades per la nostra policia sense haver creat cap aldarull.

Les escopetes model Franchi llancen, a 700 quilòmetres per hora, unes bales de cautxú de 54 mil·límetres de diàmetre que pesen uns 80 grams cadascuna. És tanta la seva potència que el protocol indica que cada tret s'ha de disparar sempre a terra perquè la bala perdi la meitat de la seva potència i cal que el tret es faci, com a mínim, a cinquanta metres de distància del seu objectiu. A tanta velocitat, però, no només destrossen ulls. Al País Basc, Rosa Zarra i Iñigo Cabacas van morir després d'impactes d'aquestes bales. El més alarmant és que els que aquí deixen bornis els ciutadans es tranquil·litzen la consciència pensant que són danys col·laterals i no corren a guardar aquesta arma a l'armari, sota pany i forrellat. A què esperen? Que mori un català?