08/02/2013

Les mentides dels rics/Un petó als lletjos

3 min

Les mentides dels rics

L'any 2003, en una carretera dels rodals de Londres, un radar enxampa un BMW a més velocitat de la permesa. El condueix un jove polític, Chris Huhne, que no vol arruïnar la seva carrera. Per això convenç la seva dona que digui que era ella qui conduïa en el moment de la infracció. Huhne, amb l'expedient impol·lut, va arribar a ser ministre britànic. Vuit anys després, quan la dona va descobrir que el seu marit li fotia les banyes amb la cap de premsa, va explicar que qui conduïa era el seu marit, que a hores d'ara ja no és ni ministre ni diputat liberal. La sentència de dilluns diu que va ocultar la veritat. En realitat, va mentir. Els abandonats, en política i a la vida, tenen un poder que han de saber jugar. Quan els cornuts no volen pagar el beure i airegen el que han callat durant anys tots ens divertim més. Es diguin Petrov, Bárcenas o Lady Di, quan un abandonat pia, tot trontolla. A Anglaterra tenen aquella sentència tan encertada de "No es pot mentir a tothom tota la vida". Al final, t'enxampen, siguis alcalde o ministre del que siguis. A Alemanya, per exemple, avui mateix estan pendents de veure a quina hora Angela Merkel fulminarà una altra ministra del seu gabinet. En aquest cas es tracta d'Annette Schavan, a qui s'ha retirat el seu títol de doctora a la Universitat de Düsseldorf per plagis "premeditats i sistemàtics". Va presentar la tesi el 1980 i ara, 23 anys després, s'han adonat que afusellava bibliografia que no citava. Aquesta és la seva mentida i el seu pecat. Rebla el clau saber de què és ministra aquesta senyora. D'Educació. I és millor, encara, saber quin era el títol de la seva tesi doctoral: "Persona i consciència". Com deia aquell altre intel·lectual alemany anomenat Bernd Schuster: " No hase falta de disir nada más ".

Un petó als lletjos

Si no hi ha polèmica, no és la Super Bowl. En l'edició d'enguany, més enllà del ridícul per l'apagada que els va deixar a les palpentes durant massa estona, ni el ball de la Beyoncé ni cap mugró de ningú no va aconseguir escandalitzar el puritanisme llepafils nord-americà. En canvi, un espot de televisió al descans del partit ja ha estat titllat com la indecència de l'any i la polèmica creix cada dia que passa. És l'anunci de GoDaddy.com, on una de les dones més guapes del món es morreja durant deu segons amb un noi lleig, gras, galtavermell, d'orelles remenudes i ulleres de repel·lent. D'entrada, és difícil evitar un somriure. Per als lletjos, és aspiracional. És un somni que ens dóna esperances, i penses: "No està tot perdut". Ella és Bar Refaeli, top model global, coneguda per haver estat parella de Di Caprio i habitual a la llotja del Camp Nou pels amics que té al vestidor. En el petó -que asseguren que van rodar en 46 ocasions- ella ho dóna tot i ell, igualment, s'hi abraona amb passió. És un petó de ficció, entre dos actors. Però als abanderats del bon gust els molesta el morreig en pla curt, el joc de les dues llengües humides, el desfici en una menjada de boca que ja ha passat a la història. L'anunci d'aquesta empresa que es dedica al registre de vídeos a internet no deixa indiferent. De fet, la CBS en va prohibir dues versions anteriors, més fortes, i va donar el vistiplau a aquest petó. Al meu entendre, si alguna cosa pot neguitejar d'aquesta campanya no és el ball de llengües molles, sinó el sexisme evident. Segons la veu de l'espot, la Refaeli representa el costat sexi, mentre que el noi, en canvi, és el cantó intel·ligent. De nou, els clixés publicitaris reforcen la idea masclista de la guapa tonta. El més greu és que, de tan gastat, el tòpic ja ens passa per alt.

stats