Altra vegada, a la Copa del Rei, l’Athletic Club com a rival. Algú s’ha assegurat que, aquest any, els dos equips no es trobaran a la final. Ni a Barcelona, ni a Madrid, ni a València ni enlloc i, d’aquesta manera, el rei i l’himne s’estalviaran una xiulada unànime. A tot estirar, l’escridassada serà de la meitat de l’aforament. Una mica més si els bascos arriben a la final perquè sempre acaben traient -pels trucs de màgia Villar- entrades de sota les pedres. De moment, però, el camí de la final és molt més pla per al Barça i més costerut per als bilbaïns. La premsa basca, abans del partit d’ahir, parlava de l’“ encerrona ” que li esperava al Barça. Fa de mal traduir. En català n’hi diem parany però, amb permís d’Albert Pla Nualart, no té la mateixa intenció. Ni fa la mateixa por. L’ambient de San Mamés i la rauxa de sortida de l’equip local, com si juguessin el partit de la seva vida, converteix el concepte parany en una broma. Els lleons, d’arrencada, espantaven tothom. No remataven però mossegaven. No era que els jugadors del Barça sentissin el seu alè, és que els tenien a sobre. Encastats. Amb pilota i sense. I, de cop i volta, en el país dels passos al costat -i d’algun pas enrere-, la segona línia del Barça va fer un gran pas endavant. A falta de Messi, Arda va atreure tres jugadors de l’Athletic com un imant i va fer una passada gloriosa per a Rakitic. El croat, al primer toc, va aixecar el cap, es va disfressar de Schuster i va fer la centrada perquè Munir, a falta de Suárez, esmolés les urpes dels lleons. Quan encara es llepaven les ferides, Sergi Roberto convertit en un brillant lateral esquerre per a l’ocasió feia l’assistència perquè un sorprès Neymar marqués el segon. Al descans, eliminatòria sentenciada. I aquest va ser el parany. El Barça es va confiar i, davant d’un rival que va tornar a rascar més enllà del reglament, els nostres cracs es van tornar a espantar fins a la galleda d’aigua freda final. Alves, en un nou error per excés de confiança, va donar-los vida quan no en tenien. Llàstima.