El país on tot és possible
Amb tres dies de festa al davant, recomano una estrena que és als cinemes des de no fa gaire. Ara que farà cinquanta anys de l'assassinat de JFK i ara que ens diuen, de forma calculada i coordinada, que això de la independència de Catalunya és "impossible", m'ha agradat veure The Butler . És una pel·lícula inspirada en el cas real d'un home negre, Eugene Allen, que arriba a ser majordom de la Casa Blanca i s'hi tira, amb una feina primmirada, abnegada i discreta, més de trenta anys. Els presidents passen, el majordom queda. Potser és un catàleg tòpic dels moments històrics dels últims cinquanta anys. Segons com superficial, segons com paròdic, el film té una delicadesa i una intel·ligència narrativa que el fan molt atractiu. I veure la periodista Oprah Winfrey fent de la dona del majordom, en una interpretació digna de ser nominada a l'Oscar, també és una gràcia afegida.
La sorpresa de la pel·lícula és veure amb quins termes elogiosos es parla de Pau Casals, no només pel fet de ser el millor intèrpret de cello , sinó pel gest de negar-se a tocar en països que donessin suport a Franco. Pau Casals, al món, està més de moda que aquí, en el moment que caldria reivindicar-lo. També a L'últim concert , una de les bones pel·lícules del 2013, parlaven de Pau Casals de manera similar. La figura de Pau Casals ens hauria de recordar que l'anhel ve de lluny, que tot és possible i que a la llibertat no s'hi renuncia. Aquest és també, ves per on, el tema de The Butler . La nit de la victòria d'Obama, en un discurs que s'ha convertit en estovalles individuals a les botigues de souvenirs de Nova York, el nou president va donar una idea força: que en aquell país sí que tot és possible. Fins i tot és possible arribar a ser premi Nobel de la pau, espiar a tothom sempre i a tothora, i no dimitir.
El perenavarrisme
Fa deu anys, just quan Martina Klein es va començar a posar l'Olay Total Effects al costat dels ulls, el PSC estava a punt d'acumular tot el poder. Tenia l'alcalde de Barcelona, el president de la Diputació i li quedava un mes per aconseguir el grand slam situant Pasqual Maragall de president de la Generalitat. A Terrassa, l'alcalde era un tal Pere Navarro, que brandava la vara amb fermesa i proximitat. Deu anys després, Martina Klein continua sense cap arruga però el PSC està quedant com una pansa. Ha baixat de 52 diputats a 20, el secretari general Pere Navarro -com a candidat- va aconseguir els pitjors resultats de la història del partit i les enquestes els diuen, sense que ell perdi mai el somriure, que encara seran pitjors. De partit més votat del país a lluitar per no ser la cinquena força al Parlament. Pas mal . De lluitar contra CiU per l'hegemonia a viure obsessionats per la competència contra Ciutadans. La manera d'empetitir-se sembla de manual. Ara veiem, però, que el PSOE també tria la mateixa tàctica miop d'anar a remolc d'UPyD. Pel camí, els germans Maragall han estripat el carnet (més per coherència que per provocadora maragallada), la Tura -la més vàlida de la colla- ha abandonat la direcció, i el Ros i l'Elena són la mosca collonera que molesta menys del que es pensen. La davallada ja era gran, però amb els titubejos pel dret a decidir i una proposta federal que no engresca ni als seus, el PSC s'ha embolicat tant en la pròpia troca que ara no saben com desfer-la. Pere Navarro va fer-se arxiconegut quan va suggerir que abdiqués el rei. Ves per on, potser plegarà ell abans que el monarca. Per a l'epitafi polític sempre quedarà que, en dues ocasions, el PSC va votar diferent del PSOE al Congrés: una proesa per a una nota a peu de pàgina de la Viquipèdia.
