El pont dels espies

Abans de plegar, sembla que Barack Obama té pressa per passar a la història per alguna fita més que allò que ja va aconseguir de sortida: ser el primer president negre dels Estats Units. Ara, collat per un Congrés dominat pels republicans que li deixa poc marge de maniobra, ha de mirar cap a fora. D’una banda, cap al planeta, amb el compromís de reducció de gasos d’efecte hivernacle. De l’altra, hi ha els transcendents acords primer amb Cuba i ara amb l’Iran. Atès que amb Síria no se’n surt i que les guerres de l’Iraq i de l’Afganistan les ha tancades, sí, però de manera poc satisfactòria (si és que alguna guerra es pot acabar bé), Obama s’apunta el trumfo de llimar diferències amb alguns dels enemics que han tingut durant dècades. Havent-se assegurat el desmantellament de bona part del programa atòmic de l’Iran, els Estats Units i la Unió Europea han aixecat el boicot i les sancions econòmiques a Teheran. No és casual que, la vigília, l’Iran alliberés cinc presos que tenien reclosos, condemnats per espionatge, entre els quals el corresponsal de The Washington Post a la zona. No va ser casual, tampoc, que just abans del sorprenent desgel amb Cuba -l’altre gran èxit d’Obama- també s’intercanviessin espies empresonats. Dos americans van tornar a casa a canvi de cinc espies de l’Havana. Res de nou. Només cal passar una tarda al Museu Internacional d’Espies de Washington per adonar-se que aquesta professió no és una invenció de les pel·lícules, que n’hi ha més dels que ens pensem en totes les èpoques i en tots els llocs i que els serveis d’intel·ligència han fet avançar la tecnologia amb ginys rebuscadíssims. Potser la majoria d’espies no descobreixen mai res, però, en canvi, convertits en ostatges sí que els serveixen com a moneda de canvi. I, després, en el súmmum de la perversió, uns països i altres ho venen com un gest humanitari.

En nom de Putin

Steven Spielberg, amb una magistral història d’espies de la Guerra Freda, ens ha tornat a captivar. Bridge of spies està nominada, merescudament, als Oscars com a millor pel·lícula, millor guió original dels germans Coen i millor actor de repartiment per a Mark Rylance en el paper de l’espia rus. Ben vist: l’espia, en segon pla. Mai no ha de ser el protagonista. I, si ho és, malament rai. Un espia mort és, en moltes circumstàncies, un problema. És el cas d’Aleksandr Litvinenko, l’oficial fugitiu del KGB que, el novembre del 2006, va morir enverinat per radiació aguda a Londres, on vivia exiliat. A hores d’ara, l’únic que sembla clar són les causes de la mort. El te verd que va prendre contenia una dosi mortal de poloni 210. Ell, abans de morir, va ser a temps de fer un relat, hora per hora, de les seves últimes setmanes. La resta de peripècies de la seva vida enrevessada d’espionatge i contraespionatge caldrà esperar que ens les expliqui la ficció en pantalla gran. De moment, però, sabem que la seva vídua va lluitar des del primer dia perquè s’investigués qui havia ordenat assassinar el seu marit. Tot i que assenyalava les autoritats russes, sempre va mantenir que no creia que Putin hi estigués al darrere. Ahir, nou anys després, una vegada conclosa la investigació, el jutge britànic considera que Vladímir Putin “probablement va aprovar” l’assassinat de Litvinenko, que s’havia convertit en la gota malaia per al president rus. Per la reacció del Kremlin, no sembla que aquest adverbi de matís del jutge de Londres els hagi acontentat. La diplomàcia russa i l’anglesa s’han llançat retrets des del minut u i, de cop i volta, David Cameron també ha trobat en l’agenda internacional una manera de despistar l’atenció. No sé si calcula prou, però, els riscos d’inaugurar, avui, una altra guerra freda.