19/05/2015

Per què em vaig equivocar tant?

2 min
Luis Enrique, entrenador del Barça, durant el partit de diumenge.

En aquest mateix espai, abans de començar la temporada, vaig publicar un article en què argumentava per què el Reial Madrid guanyaria la Lliga 2014-15. Si la tinta ingerida no fos tan dolenta per a la salut -ja tinc alguna experiència a empassar-me una pàgina sencera- m’hauria de menjar aquella columna, que ha resultat una profecia esguerrada. I, amb la Lliga a la vitrina del Barça, ho faria amb molt de gust. M’estimo més, però, intentar argumentar el perquè del meu error. Vaig pensar, d’una banda, que aquell Madrid que havia guanyat la décima de xamba havia començat el seu cicle. A més a més dels arguments futbolístics n’hi veia uns d’històrics. Els merengues només havien guanyat una de les sis últimes Lligues i, per tant, un any més sense el títol de la regularitat els duria més de mig segle enrere, abans de fitxar Di Stéfano. De l’altra, vaig pensar que a Luis Enrique li costaria més recuperar un Barça que necessitava més que un boca a boca després de l’estat semivegetatiu en què havia acabat la temporada anterior. Hi havia els dubtes de quin Messi tindríem després de dos anys amb lesions i el trauma de no haver guanyat el Mundial. A sobre, l’adéu de Valdés feia una basarda cerval que ara ja no recordem. Pensava, doncs, que el Barça es deixaria moltíssims punts pel camí i que al Madrid no li caldrien dotze penals a favor per fer forat. Per sort, em vaig equivocar de mig a mig. Encara que ho sembli, el que diré ara no vol ser una justificació. Tan sols una explicació. Aquell Madrid, a l’hora d’arrencar la temporada, tenia una plantilla molt completa. Per entendre’ns, encara no havia comès la barbaritat de traspassar Xabi Alonso al Bayern, ni Di María al United. Aquestes baixes han impedit a Ancelotti fer rotacions durant la temporada i, esprement sempre els mateixos, els ha deixat secs per al tram decisiu. En un equip delmat per les lesions de Modric, Bale i Benzema en els moments decisius de la temporada, Alonso i Di María haurien mantingut el nivell. En una ocasió, Michael Robinson em va dir: “El Madrid sense Xabi és com un pessebre sense el Nen Jesús”. I així els ha anat, sense líder ni redemptor. Di María, contra el Barça, per exemple, sempre ha estat un jugador imparable, imprevisible, que no sabies mai per on et sortiria. La décima d’ara fa un any va tenir molt a veure amb el bon estat de forma d’aquest fideo que estava al dente, en la seva hora sublim.

Amb una mica d’autoindulgència diré que, potser, al final, el meu vaticini (que no un desig, esclar) s’hauria complert amb dos penals amb el València de protagonista. El que va aturar Bravo al Camp Nou i el que fa va fallar Cristiano davant de Diego Alves. Només això: dos punts més per a ells, dos punts menys per a nosaltres, i ja hi seríem pel tros. Nosaltres estaríem en crisi i ells, en comptes de parlar de bàsquet, podrien enraonar de futbol.

stats