La dona s’ocupava dels nens... / ...i l’home, de les despeses

La dona s’ocupava dels nens...

Encara no han passat quinze dies de la declaració de la infanta Cristina i ja l’hem vist en vídeo prohibit -borrós i mogut- davant del jutge, ja li hem sentit la veu com a imputada tot i que era una sessió a pany i forrellat, i ahir ja, fins i tot, va transcendir la transcripció de les seves paraules. Tot plegat, la discreció typical Spanish, la professionalitat acostumada. Llegits els fragments de tantes hores de respostes, podem afirmar que el servei de taquigrafia mallorquí va teclejar durant moltes hores però no va tenir una feina gaire difícil atès que la filla del rei va respondre, fins a 412 vegades, “No ho sé”; i una vuitantena més amb un altre lacònic “No ho recordo”. I això que sempre ens havien assegurat que aquesta era la intel·ligent de la família. Li va dir al jutge que, tant a casa com a La Caixa, si una persona de confiança li posava un paper al davant el firmava sense llegir què hi deia (igual que tants avis, per tant, que van confiar en el senyor de la seva oficina bancària i van signar unes participacions preferents que ara són el seu maldecap i part de la seva ruïna). “ Yo me ocupaba de los niños, sus actividades, de la escuela y de todo lo que tenía que ver con ellos, con médicos y demás, y mi marido, de toda la parte de los gastos ”, va declarar la infanta. ¿Als advocats Silva, Roca i Molins no se’ls va acudir una defensa millor? Que embolicat que deu estar el cas que no tinguessin un argument més digne que aquest conte de fades retrògrad. Masclisme usat en benefici propi. Fer-se la bleda per esquivar el pes de la llei. Que trist és tornar al Kinder, Küche, Kirche (nens, cuina i Església). Fills, metges, escola i actes oficials. No han lluitat tant, les dones, per acabar fent aquest paper d’estrassa, ni que serveixi per salvar el cul -perdó, el tron- del teu pare.

...i l’home, de les despeses

La infanta Cristina li va dir al jutge Castro, doncs, que el seu marit era qui estava al cas de totes les despeses. D’acord. Posem que aconsegueix que el jutge s’empassi que ella no en sabia res, però centrem-nos ara en l’Urdangarin. Pel que portem mesos sentint a totes hores, l’Iñaki, més que de les despeses en si, estava pendent dels ingressos. I com més millor. Com si mai no en tingués prou. Com si volgués donar fe d’aquell refrany d’“ adonde fueres haz lo que vieres ”. Com si hagués vist que tan sols alçant el telèfon podia passar el rasclet perquè cadascú fes l’aportació en la mesura de les seves possibilitats. A canvi de què? Ja ho trobarem. Pel que diuen els correus electrònics que s’enviava amb el seu soci Diego Torres, l’Iñaki es dedicava també a altres coses mentre ella, esclar, entre els nens, l’escola i els metges, no se n’adonava. Aquesta pel·lícula també l’hem vist moltes vegades, però tornem als calés. Per més rica que siguis, per més que la teva família hagi viscut de la bóta de Sant Ferriol monàrquica, sense haver de patir mai per si se t’acabaran, tothom sap quins ingressos té. Ni que sigui per saber fins on pot arribar a gastar. “A casa no parlàvem de negocis”, va dir la Cristina. Llàstima, tan bé que s’ho haurien passat. El que costa d’entendre és que l’Urdangarin, en canvi, sí que en parlés amb el seu sogre, que, segons surt fins i tot a les hemeroteques dels diaris més “ juancarlistas ”, l’any 2006 ja el va advertir que deixés de fer el que feia, que encara no sabem ben bé què és, ni segurament ho sabrem mai del tot, però que no fa gens de bona olor. Al capdavall, això sí, aquest tema haurà servit perquè Pere Navarro digués la seva gran veritat: “Plantejo, obertament i públicament, la necessitat d’abdicació de l’actual cap de l’Estat”. Ahir va fer un any.