Publicitat
Publicitat

CAFÈ BAVIERA

El somni de Shakira i la màquina de guanyar

Shakira, la parella de Piqué, la cantant que fa ballar mig món, divendres se'n va anar de compres nadalanques pel passeig de Gràcia. Tot i que anava amb un mocador al cap i passava prou desapercebuda, un client de la sala Vinçon, una de les botigues que millor defineixen el bon gust pel disseny de Barcelona, la va reconèixer. Educadament s'hi va acostar i li va fer una pregunta. "Què farem demà?" La cantant colombiana va demostrar la seva integració quan, sense immutar-se, va respondre: "He somiat que guanyàvem 0 a 2". Shakira sabia què li estaven preguntant, responia en primera persona i, a sobre, va estar a punt d'encertar-la.

Fins al minut 89, el Barça de Roura guanyava 0 a 2 el partit de Zorrilla, tenia el Valladolid controlat i Víctor Valdés havia tocat la pilota amb les mans, per primera vegada en tot el partit, al minut 33 de la segona part, per refusar un córner amb els dos punys. El Barça, dissimulant l'enorme cop emocional de la setmana, va sortir al camp amb més intensitat de l'acostumada i, al cap d'una hora de futbol, ja havia fet la feina. Havia marcat dos gols, havia estavellat dues rematades al pal i només havia hagut de cometre tres faltes. I, aleshores, es va decidir a adornar una mica més del compte. Amb l'entrada de Villa per Alexis i d'Iniesta per Thiago, el Barça va perdre una dosi d'intensitat, va perdre un pistó de sacrifici defensiu i va semblar que ja donava el partit per guanyat.

Va sobrar una mica de ball de saló i va fallar l'instint assassí. No s'explica, per exemple, que un Alves que ahir finalment va tornar a fer un partit remarcable, en dues ocasions, tot sol davant del porter, amb la pilota controlada i dins de l'àrea petita, decidís fer una passada impossible en comptes de rematar. Quan es perdona, en el futbol… De cop i volta, del no-res, el Valladolid va aconseguir marcar un gol. 1-2 i a patir. Va semblar, però, que ens neguitejàvem més els seguidors de sofà que un Jordi Roura que, per si de cas, semblava que consumia el tercer canvi per perdre temps. I la flor continua. Entra Tello al minut 48 i al 49 la clava en una jugada individual. En aquell moment, veient l'abraçada de Jordi Roura amb Aureli Altimira, trenta anys al costat de Tito, costava no emocionar-se. Era un gest per treure's de sobre la pressió i la ràbia per la pitjor setmana de l'any. La recaiguda de Vilanova ha estat un cop al vestidor i una galleda d'aigua freda a la felicitat culer. "Seny, pit i collons" era el lema que duien ahir els jugadors del Barça a la samarreta perquè, pel que ahir vam descobrir, és el que porta Vilanova en el seu mòbil. És un bon eslògan vital però és, també, una gran definició futbolística del joc del Barça de setembre ençà. La fórmula perfecta d'una màquina de guanyar. Ànims Tito. I bon Nadal a tots els lectors de l'ARA.

Històries de superació esportiva