Misc 15/11/2013

Una sorpresa molt agradable / Un fracàs logístic global

i
Xavier Bosch
3 min

Una sorpresa molt agradable

El Montsec, magnífic teló de fons de la vall d'Àger, a la Noguera, s'ha convertit en la meca dels agosarats que s'enlairen amb parapent. Ja és, de fet, el primer punt de l'Estat i el segon d'Europa en afluència de persones voladores. Aquest giny de corda i tela que s'alça amb el vent es considera la manera de volar més lenta que té l'home, és a dir, la millor forma d'assaborir el paisatge com si fóssim un ocell. Els penya-segats del Montsec i les seves vistes, però, no són l'únic espectacle natural que ens ofereix aquesta zona de poca pluja, d'escassa humitat i de nits serenes. En lloc de mirar la terra des del cel també podem observar el cel des de la terra, i fer-ho gràcies a l'interessantíssim Parc Astronòmic del Montsec, que -digueu-me ignorant- fins fa set dies ni tan sols sabia que existia. Amagat enmig dels matolls, camí del coll d'Ares i arrecerat de tota contaminació lumínica, trobem aquest autèntic centre d'observació de l'Univers, un lloc molt recomanable per a grans i petits, per als bojos de les estrelles, per als que no saben res de les constel·lacions i per als que es pensen que un planeta és, tan sols, un premi literari. Preparat amb els telescopis pertinents per veure la Lluna o el Sol, segons l'hora del dia, engresca veure l'entusiasme divulgador de guies com en Joan i les seves ganes de comunicar encara que portin tota una jornada explicant les mateixes curiositats a un grapat de pixapins que passen dues hores amb la boca oberta. La sorpresa, però, arriba al final. Asseguts sota la volta del planetari, després d'una pel·lícula molt didàctica sobre la cursa espacial entre soviètics i americans, s'enretira el sostre i, davant teu, a ull viu, apareix un espectacle d'estrelles que et fascina, t'aclapara i converteix l'excursió en inoblidable.

Un fracàs logístic global

Podrem fer un pícnic a la Lluna i organitzar vols per l'espai per a turistes multimilionaris però ¿no podem fer arribar aigua potable a les víctimes del tifó de les Filipines? Sabem llançar un míssil d'un continent a un altre i fer-lo entrar per la finestra de l'edifici que volem enderrocar però ¿no sabem com distribuir els aliments que calen als que han sobreviscut al Haiyan però s'estan morint de gana? I passen els dies, i l'arròs que hi arriba és insuficient. I ningú no els organitza les condicions mínimes d'higiène i sanitàries per no agafar les malalties que coven. Tenim exèrcits supranacionals, armats fins a les dents, que usen la tecnologia de demà passat, però ¿no podem ajudar a recollir els milers de cadàvers que encara floten tants dies després de la catàstrofe? Tenim els cascos blaus disfressats de Madelman però costa molt que s'embrutin l'uniforme blau celestial. De què serveix tenir un fotimer d'ONGs amb tanta gent de bona fe, amb objectius lloables, si queden superades quan hi ha una tragèdia descomunal? ¿Els governs que donen diners a països que queden malmesos per un daltabaix de la natura ho fan per ajudar desinteressadament o per tranquil·litzar-se la consciència? ¿Tenen, de debò, la voluntat de solucionar res o només és almoina perquè no sigui dit? El vent assassí de les Filipines, com abans amb altres cataclismes en països que queden devastats per un tsunami o un terratrèmol, ens retornen a les preguntes de sempre, al plany permanent i als laments per no saber coordinar les accions humanitàries. El fracàs logístic és global. I les reunions del G-20 o del G-8 o les cimeres de l'ONU o els berenars de l'OCDE mai no agafen el toro per les banyes. Ens omplim la boca de la solidaritat però ¿no estarem equivocant les prioritats?

stats