Luis Suárez, Claudio Bravo i Ivan Rakitic. Un va marcar el gol, l’altre va blocar el penal i el croat, a la segona part, va pacificar un mig del camp que s’havia convertit en una batalla perduda. Els fitxatges, de nou, van marcar la diferència. L’any passat, en un partit molt similar contra el mateix rival, es va perdre per 2 a 3. Ahir, novament, amb el sol de les quatre, el Camp Nou lluïa la temuda claror d’empat, aquella llum mig sol / mig ombra del cop de cap de Godín que, de vegades, encara em desperta.

A sobre, el València -quin gran entrenador, aquest Nuno Espírito Santo- ens va perdre el respecte durant tota una part, la primera, i el Barça, cofoi per l’1 a 3 de París i exhaust per l’esforç contra el PSG, perdia tantes pilotes que no el reconeixíem. Gerard Piqué i companyia, pressionats fins a l’extenuació, regalaven la pilota com un Edgar Ié qualsevol, inexpert i nerviós davant l’assot contrincant.

No ens ha de saber greu reconèixer que al Barça, ahir, ens va salvar la sort dels campions, un recurs imprescindible que de moment ens acompanya aquest any. I que duri. L’atzar és un factor que no s’ha de menystenir en l’esport d’elit. Al contrari, s’ha de regar i mimar perquè, per exemple, quan Cavani, amb empat a zero, té un tres contra u, faci malament un control i permeti que Mascherano pugui arribar amb la capa d’heroi, jugant-s’hi la pell i amb el risc d’una targeta de vés a saber quin color. En molts entreforcs decisius de la temporada, la moneda cau, per ara, del costat que ens convé.

Les cinc ocasions claríssimes que el València es va entossudir a desaprofitar són un altre indici que els averanys ens poden ser favorables. Més enllà de l’eficàcia que determina partits i títols, cal fer bé algunes coses. Luis Enrique, per exemple, va saber motivar l’afició per omplir al Camp Nou i animar -de forma gairebé insòlita- en els moments més difícils i, millor encara, l’entrenador va saber corregir, amb un sol canvi, el desgavell tàctic que havia provocat l’alineació inicial. Amb Mascherano de central, Sergio Busquets va poder tornar al seu lloc i Mathieu va demostrar que encara és més lateral del que ell es pensa. I tot això, posant un Rakitic encertadíssim per un Adriano fora d’osques (i de forma).

A Sevilla mereixíem empatar i ens hi vam deixar dos punts. Contra el València, en canvi, potser un empat no hauria estat injust. Per això es diu que la Lliga és el trofeu de la regularitat, perquè de la suma d’irregularitats s’arriba, al capdavall, a posar cadascú al lloc que li correspon. Luis Enrique va dir ahir que el Barça no sortia reforçat després de superar el València, sinó reforçadíssim per aquesta victòria. Té raó. Numèricament, sí.