07/12/2012

Un suport inesperat / La tos que molesta

3 min

Un suport inesperat

Carles Puyol, capità del Barça i baluard de la roja , no acostuma a mullar-se en qüestions polèmiques. Mira que les seves paraules passin desapercebudes i, això sí, sap quan ha d'enlairar una senyera perquè la vegin a tot el món. La seva piulada sobre la #wertgonya ha estat valenta i, per haver gosat, li han plogut atacs dels intolerants. Tito Vilanova, empordanès que les engalta tal com vénen, tampoc no va defugir la qüestió. "Quan jo era petit ho estudiàvem tot en castellà i teníem una assignatura de català. No podem tornar trenta anys enrere". L'entrenador del Barça, encara que només parli en prosa, és un gran líder d'opinió i, igual que en el vessant esportiu, ha estat per damunt de les expectatives. El Barça, que ara té un president que no aspira a ser un líder polític, també ha sabut significar-se quan la causa ho ha requerit. Sandro Rosell ha sabut fer-se la foto pro seleccions catalanes al Pati dels Tarongers i ha donat el vistiplau a un comunicat del Barça que, sobre la polèmica lingüística, ha dit les coses clares. Puyol, Vilanova i Rosell han nascut aquí i tenen les claus per a la interpretació de les intencions d'un ministre ultrasur amb majoria absoluta. Però ahir, de cop i volta, el millor jugador del món, l'ídol de grans i menuts de tot el planeta, va saber enviar un missatge que tornarà a treure de polleguera la caverna. Messi, de qui s'havia publicat que la seva germana no suportava l'escolarització en català, va deixar anar un discurs exemplar. "Vaig sentir que volien treure el català. Jo l'únic que puc dir és que des que vaig arribar aquí vaig créixer en l'educació en català i mai no vaig tenir cap problema. Penso que com més idiomes conegui algú, millor per a la seva formació. Penso que cal afegir en lloc de treure coses a l'educació".

La tos que molesta

I ncendis , el fenomen teatral del 2012, ha tornat al Romea. És una història insòlita que t'obre els ulls sobre coses que, massa sovint, ens passen per alt a la vida. Durant tres hores et parlen de la recerca de la identitat, de la necessitat de saber qui ets, de la capacitat de perdonar, del dolor, del pes del passat, de com la història i la política incideixen en la nostra vida fins al punt que, a vegades, país i persona són indissociables. Incendis explica com la història del teu poble pot determinar el teu destí. Tot això, sota l'acurada direcció d'Oriol Broggi, un repartiment que ho broda i una Clara Segura que, novament, ens fa emocionar. I més encara que ens colpiria si no fos per la desvergonyida tos dels espectadors. La Catalunya teatral pateix d'uns atacs de faringitis que no són normals. En el bolo d' Incendis a Sant Cugat va ser especialment greu fins al punt que Julio Manrique va interrompre tres vegades el seu discurs per fer referència a la tos de la platea. Tos repetida i sense cap ànim de ser ofegada per qui la pateix. S'ha perdut el costum, fins i tot, de tapar-se la boca amb la mà o amb un mocador. Si a la resta d'espectadors ja els costa concentrar-se en l'obra i passar de la tos dels altres, no hi ajuda gaire que el protagonista t'ho faci notar perquè aleshores encara es fa més difícil seguir el fil sense tenir una orella pendent dels estossecs de la fila 5. Fa un parell de temporades, a la Sala Gran del TNC i després d'aguantar la xerrameca constant d'unes senyores, ens les vam tenir durant l'entreacte. Les dones, ofeses per unes quantes males mirades i un "xsst!" contundent -ho reconec-, ens van respondre "Si no vols que et molestin, queda't a casa". Argument definitiu. L'educació, de vegades, té poc a veure amb la llengua que es parli.

stats