La testosterona del poder / Traieu les mans de la graella
La testosterona del poder
A TV3, al costat dels platós d’informatius, hi ha unes sales que en diuen de distensió. Dos sofàs en angle, una tele que mai ningú sap com funciona i ampolletes d’aigua perquè els convidats es relaxin abans del programa. Un dia, en la salutació de cortesia prèvia a l’entrevista de l’Àgora, vaig posar a prova el secretari general d’un partit que era al poder. Li vaig preguntar si hi hauria canvis al programa matinal de la ràdio nacional del seu país atès que en corria la brama. “No -va dir atònit-. Per què? Ens agrada que ens la mamin”, em va respondre amb un somriure malèvol. Més sincer, impossible. La grolleria, entre homes, ja se sap. Testosterona política, és a dir, testosterona al quadrat. M’hauria agradat que em digués que ell no en sabia res, que això era cosa dels professionals, dels directius de l’emissora, que ja decidirien qui posaven i qui treien. Però ja sabem com va el joc -acceptat i regulat- perquè, insaciables com són, si manen uns posin algú de la seva la corda i si manen els altres canviïn, de patac, la cúpula de la CCMA, TV3 i Catalunya Ràdio. Nomenen directors i volen titelles. Posen periodistes i voldrien soldats. L’ideal seria tenir, per dir-ho en termes de Josep Pla, “funcionaris del fanatisme”. Els sobra periodisme, s’exciten amb la propaganda. La sort és que, des de fa temps, el “fins aquí podíem arribar” diu molt de la gran majoria dels periodistes que he conegut als nostres mitjans. Saben que el periodisme ha de ser rebec i que ha de servir els ciutadans i no el govern. La nostra manera de plantar cara no és tallar la Diagonal per manifestar-nos sinó intentar explicar el que passa amb rigor i amb criteri. Notícia a notícia. Matí a matí. Peti qui peti.
Traieu les mans de la graella
Àlex Gutiérrez, cap de Mèdia de l’ARA, s’ha convertit en un referent a l’hora d’explicar-nos què passa als despatxos dels mitjans públics. Fa uns mesos ens va desvelar de quina manera s’havien repartit els càrrecs entre CDC i ERC, quan Junts pel Sí va arribar a Palau. La direcció de TV3 per a uns, el cap d’informatius per als altres. A la ràdio, just a la inversa. Simetria per no prendre mal. Ara, a final de temporada, ens descriu les sibil·lines picabaralles entre els dos partits per confegir la programació de Catalunya Ràdio. Em consta que no fa gaire, al president Puigdemont, quan es va assabentar de com d’envitricollada estava la situació, li va sortir el periodista que porta dins i va explicitar: “Deixeu que les graelles les facin els professionals”. M’agradaria confiar que aquest fos un punt d’inflexió entre periodisme i poder i que aquest full de ruta tingui volada. De moment, estem en aquest sistema viciat, en què no en tenen mai prou, en què a cada titular que no els agrada, fan un marrameu i tindrien gairebé la temptació de voler-ne dictar el redactat. El desig seria que els partits potinegin poc, que entenguin que els mitjans no són seus, que treguin les seves mans interessades dels continguts i de les graelles, que s’eradiqui l’amiguisme, el nepotisme disfressat i les temptacions de dir “Jo poso aquest i em carrego aquest altre”, que no clamin pluralitat tan sols quan són a l’oposició, que deixin fer als qui en saben. Que la separació de poders -legislatiu, executiu, judicial i mediàtic- no sigui només de pa sucat amb oli. Després, si els directors, els programadors i els periodistes de capçalera s’equivoquen, ja sigui per amiguisme, per interessos o perquè no en saben més, ja serà cosa seva.
