02/10/2017

Els valors del Dalai-lama a Badia

2 min

Badia Del VallèsAdeu minuts de casa, aparco el cotxe a Badia. A la població més etiquetada -i potser més desconeguda- del Vallès, el 27-S d’ara fa dos anys, van votar 7.623 persones de les 10.000 que hi tenien dret. Va guanyar el PSC per pocs vots sobre Ciutadans i per davant de CSQP i el PP. Els dos partits independentistes van ser la cinquena i la sisena força d’aquesta localitat que ahir es va despertar molt tranquil·la. A un quart de deu del matí, a la porta de l’institut de secundària només hi ha dos mossos d’esquadra i una gran bandera d’Espanya clavada al reixat. Pel que m’expliquen els que són dins amb la papereta a la butxaca, la van clavar dos joves cap a les cinc de la matinada, quan van anar a buscar brega amb els ciutadans que protegien el col·legi electoral i no en van trobar.

El centenar llarg de persones que fan cua s’esperen més d’una hora sense poder votar sota una sentència del Dalai-lama que penja de consergeria: “Obre els braços al canvi, però no deixis de banda els teus valors”.

A Badia no voten perquè pateixen el bloqueig informàtic de tants altres llocs. L’organització avisa que potser ho arreglaran en un hora i que els presents, si volen, poden tornar després. La primera resposta és cridar “Votarem”. Després, ningú no es belluga de lloc.

Enraonen en català i castellà, a mitges. Una senyora d’uns seixanta anys obre el bolso i diu: “Jo tinc la medicació aquí per a tot el dia, per si de cas”. Em diuen que a la plaça de les Entitats, a l’altre punt electoral de Badia, sí que ja s’omplen les urnes. És veritat. Ho fan d’un a un, fins al punt que al Centre Cívic només hi entra qui li toca votar. A cada vot, un aplaudiment.

Escriure és sospitós

De cop i volta, els dos mossos que s’ho miren de la vora em demanen si els puc acompanyar a una cantonada. Un cop allà em demanen el DNI. Han trobat sospitós que apuntés tantes coses en una llibreta. “És delicte escriure?”, els pregunto abans de dir-los que soc periodista. De cop, passa una furgoneta tocant el clàxon amb insistència. El conductor du la samarreta de la roja i el copilot branda una gran bandera d’Espanya. Ningú no els fa cas. Tranquil·litat, civilitat i el compromís d’arreu, a Badia.

Al migdia, torno cap a l’institut, on ja es pot votar i la cua ha deixat petit un gran pati. En el camí d’un col·legi a l’altre, compto banderes als balcons. N’hi ha poques. Unes quantes més d’espanyoles que d’estelades. Però, sobretot, el domàs més visible en molts edificis té un mateix clam: “A Badia no volem amiant”. Li pregunto pel sentit de la pancarta massiva a un veí que ha sortit a reciclar el vidre. “Volem que treguin la uralita dels nostres edificis”. La por a l’amiant. La salut com a prioritat.

stats