02/08/2017

El vell barber d’Edimburg

2 min
El vell barber d’Edimburg

Sempre que torno a Edimburg, pujo al castell. L’última vegada, en un capvespre de cel esvalotat, vaig veure enrenou a la porta d’una barberia de High Street. El cilindre amb l’espiral de tres colors penjat d’una façana sempre m’ha cridat l’atenció. De petit era més que això, m’atrapava hipnòticament. Encara ara badaria una bona estona contemplant com giravolta el blau de la sang de les artèries, el vermell de les venes i el blanc de les benes netes. Ja era així a l’Edat Mitjana, quan els barbers no es dedicaven tan sols a tallar cabells i escapçar barbes sinó que arrencaven queixals i practicaven cirurgies de palangana.

Al carrer de llambordes lluents, a l’inici de la rampa, a mig camí entre el Palau de Holyrood i la catedral de Saint Giles, hi havia tanta gent a la porta de barberia que m’hi vaig atansar amb tafaneria policial. Quan hi vaig ser a prop, vaig notar que la fressa era més de celebració que de drama. Gairebé tothom, homes i dones de totes les edats, tenia una pinta a la mà. Bevien al carrer mentre, al finestral de la barberia, en un rètol de fusta hi posava: “Prengui whisky gratis mentre li tallem els cabells”.

Tot i la gent que hi havia a la porta, vaig tenir la necessitat d’entrar-hi. Volia saber el pa que s’hi donava. M’hi vaig colar, a poc a poc, amb la discreció de tanatori, la que et serveix per entrar a la sala de vetlla com qui no vol la cosa. No hi havia cap mort. Al contrari, un pastís desmanegat amb unes espelmes al damunt del taulell evidenciava que la festa d’aniversari ja era a les acaballes. Tothom encerclava un home gran. Té el cap tan clar, deia un. Fa cinquanta anys que és vidu, deia un altre. En fa quaranta que es va jubilar -va dir el seu net, d’uns cinquanta tocats- però no hi ha dia que, en una hora o altra, no li vagui de passar per la barberia. És la seva vida. Vaig tornar a mirar les espelmes. N’hi havia tres. El vell Gordon -cap dent, pocs cabells, “el cap clar” i la maleta a punt- en feia 109. Mai no havia vist en persona ningú tan gran. Ell tampoc. De cop i volta, d’una manera encomanadissa, li van demanar que digués unes paraules. Tant sí com no. Els que l’encerclaven van fer callar els qui eren més enrere.

“Diré poques coses. Però una d’important”. Amb els dits guerxos es va treure una boquera per fer la pregunta que feia mesos, potser anys, que l’amoïnava. “Sabeu si a mi se m’han oblidat?”

D’entrada, tothom va riure. Les dues filles, unes bessones de 84 anys, es van mirar, atònites. El Gordon, que mai havia practicat el sentit de l’humor, va insistir de bona fe:

“De debò. Pot ser que no s’hagin recordat de venir-me a buscar?”

Tot d’una, la pregunta va recórrer l’espinada dels assistents tant a dintre com a fora de la barberia. I si tingués raó? I si ningú no s’havia recordat que el vell Gordon era viu i havia quedat oblidat per sempre? Havien de parlar amb l’encarregat o era millor callar, no dir res a ningú i tal dia farà un any?

A última hora del vespre, els núvols van canviar d’opinió i no va ploure.

stats