Un avantatge -potser l’únic- que té que el teu equip jugui a les quatre de la tarda és que no has de córrer a escriure la crònica a tot estrop, en calent. Amb les pulsacions a cent i la indignació a mil hauria dit unes coses, de l’agònica victòria d’un Barça paupèrrim a Almeria, per les quals potser després, llegit en fred, m’hauria hagut d’exiliar. Hauria intentat analitzar l’estil de joc i m’hauria esgarrifat d’adonar-me que el Barça d’Almeria no va tenir ni estil ni joc. Hauria dit que les alineacions de Luis Enrique comencen a tenir més de maquiavèlic, per desconcertar la premsa i els opinadors, que la lògica d’un insensat que continua fent proves després de dues derrotes de les que piquen. Hauria assenyalat que el descontrol dels partits és creixent, que la imprecisió en la passada és constant, que la lentitud és tant de cap com de cames, que l’excés de pilotada a la babalà és incomprensible i que l’estat de forma d’alguns exjugadors, com Adriano, fa tremolar.

Per sort, amb estona per asserenar-nos i per pensar, pots arribar a veure algun aspecte positiu en el bunyol de partit més gran del Barça d’aquesta temporada. Luis Enrique, en una altra roda de premsa tensa, va dir tres veritats: que s’havia guanyat més per actitud que per joc, que havia sigut el pitjor partit de l’any, i que per tenir èxit en la temporada has de guanyar fins i tot els partits que jugues malament. No va voler valorar, en canvi, l’aportació de Luis Suárez com a factor clau de la remuntada. L’uruguaià, que va ser suplent, va entrar al descans per Munir i, tot i que continua sense veure barraca, va donar les dues assistències de gol, va fer trontollar el travesser i, rebent a l’àrea d’esquena a la porteria, va donar una lliçó magistral del joc del davanter centre. Era el pla B que tantes vegades li havíem reclamat al Barça. Tenir un nou autèntic, que fes mal, que molestés els centrals i que fos un pol d’atracció tan gran que permetés l’arribada d’altres companys per sorpresa. En l’empat li va regalar la pilota a Neymar perquè la rematés amb l’ungla. En el segon, la va servir a Jordi Alba perquè marqués amb l’ull de poll. Les dues rematades en semierrada -allò que de petits en dèiem “fer un Rubén Cano”- van servir perquè ni el defensa ni el porter poguessin endevinar la trajectòria atzarosa.

Però si el nou autèntic marca les diferències, el fals nou té dificultat per trobar l’espai. Són vasos comunicants. Ara mateix, Suárez i Messi són dos homes obsessionats pel gol. L’un, per marcar el primer amb el Barça. L’altre per batre el maleït rècord de Zarra a la Lliga que fa quatre partits -Eibar, Madrid, Celta i Almeria- que se li resisteix. De moment Messi acumula pals. Com els que li cauran a Luis Enrique si ens torna a fer jugar com un equip petit.