La vida amb humor

Dimecres els Òscars de La competència de RAC1 dinaven en un dels pressumptes millors restaurants de Barcelona. A l’hora de les infusions, servides amb una mena de pipa d’aigua gegant que pretenia justificar el preu de l’àpat, un home amb el colesterol al capdamunt es va acostar a la taula del Dalmau i l’Andreu i els va dir: “Sou els millors; sóc empresari i cada dia, de dotze a una, deixo de treballar per escoltar-vos. I demà, esperaré a la una de la matinada per sentir-vos fent el Misteris del D’Arbó”. I és que l’empresari, un home vermell, potser pel tiberi, sabia que ahir era el dia que RAC1 capgirava tota la seva programació i convertia l’emissora en un repte per als seus professionals i en un joc per als oients. Els programes i els continguts eren, més o menys, els mateixos de sempre però els presentadors intercanviaven els papers. El Llimós, l’Eli Camps i el Senabre conduïen les diferents hores d’ El món. Els Jordis -Basté i Beltrán- substituïen els Òscars a La competència. El Clapés presentava La segona hora... Més enllà de recordar-nos com pot ser la vida d’enjogassada, l’experiment de RAC1 ens va tenir enganxats tot el dia a l’antena per anar descobrint les sorpreses de qui presentava què. Molts oients ens vam adonar que, de tant en tant, s’agraeix més la diversió que la transcendència, una teoria que fa dècades que Alfons Arús du a la pràctica. La clau de l’emissora dels Godó, des del maig del 2000 fins avui, és el seu to, el desencotillament. I per això enganxa. Aquest exercici original i simpàtic d’ahir se’l va inventar RAC1 per celebrar el Dia Mundial de la Ràdio. Quan celebrarem un Dia Mundial de la Thermomix o un Dia Mundial del Telèfon Mòbil? Són dos misteris que ni el Sebastià d’Arbó, ni el de Debò, encara no han sabut resoldre.

Algú ho havia de dir?

Joan Tardà, un dels homes d’Esquerra al Congrés, es caracteritza per engegar-les sense engaltar. En tot partit hi ha d’haver, pel lògic repartiment de papers del teatre de la política, l’abrandat que pugui dir el titular més políticament incorrecte o allò que molts pensen però no gosen dir. Però una cosa és deixar-les anar com els ases els pets i una altra fer un discurs que tiri pedres contra la pròpia teulada. I això, em temo, és el que va fer ahir Joan Tardà, que té tantes ganes de fugir d’Espanya que s’escalfa i diu coses que diria que són contraproduents per al procés. La història, de fet, s’havia anat desinflant sola. Tot havia començat perquè un grup d’empresaris i directius alemanys residents a Catalunya havien profetitzat que la independència seria perjudicial econòmicament per a tothom. Posteriorment es va saber -com demostrava molt bé ahir Iu Forn- que ni eren tan empresaris, ni hi estaven tan en contra, ni parlaven en nom de les seves empreses. I, a sobre, resultava que els impulsors de la Declaració de Barcelona -quina pretensió, amb aquest nom- eren d’un grup de suport a Sánchez-Camacho. La resposta de Joan Tardà, en una piulada, va ser així de subtil: “És penós que directius d’empreses alemanyes, enriquides gràcies al nazisme i còmplices de milions d’assassinats, critiquin el nacionalisme català”. És, exactament, la resposta intel·ligent, mesurada i constructiva que necessitàvem per fer amics per Europa. Especialment entre les 1.052 empreses alemanyes que tenim instal·lades a Catalunya. Quan ens calgui demanar suport potser no tindrem la resposta desitjada. Igual que molta gent pensa que el PP ha estat i és una fàbrica d’independentistes, caldria que sobiranistes de pedra picada no marquessin gols en pròpia porta de l’independentisme. “Perdoneu, però algú ho havia de dir”.