12/07/2018

Els altres herois / Corona i Corinna

3 min

Periodista i escriptorEls altres herois

L’Associació d’Editors en Llengua Catalana ha celebrat, aquesta setmana, els quaranta anys de la seva fundació. Ho han commemorat amb la modèstia pròpia del sector, lluny de les catifes vermelles i els 'photocalls' de vergonya aliena. El sector hi arriba amb prestigi, amb prop de 100 editorials al seu redós i maldant per sortir d’una crisi que ha fet estralls. Potser ja no els mou la il·lusió d’aquells valents que van començar el camí amb la democràcia, però detecto ganes, complicitat i professionalitat en els editors del 2018. En l’últim mes, he conegut la història del primer editor búlgar i el primer polonès que van poder muntar el seu negoci quan el comunisme es va esberlar als seus respectius països. Fins aquell moment, les editorials privades estaven prohibides a Sofia i a Varsòvia. Només es publicava el que l’estat volia.

Aquí, proporcions guardades, també va haver-hi un abans i un després del dictador. Per bé que en els últims anys del franquisme ja s’havia anat recuperant l’edició en català, la sensació d’heroïcitat cultural devia ser molt semblant. Teníem una llengua encara perseguida, però polida i endreçada gràcies a Pompeu Fabra. Teníem, també, uns escriptors que mai no van deixar d’inventar històries en la nostra llengua. Però sense la determinació d’uns editors i uns empresaris compromesos, el renaixement de la nostra cultura hauria estat més difícil o molt més lenta. Si la transició política va fer el seu camí de formigueta, la literatura catalana, en canvi, va créixer exponencialment, amb més celeritat i amb més certeses. Ha plogut molt, s’ha publicat de tot i, avui, la nova heroïcitat, l’objectiu per a les properes dècades, no és tant garbellar quins autors es publiquen i quins no sinó trobar lectors. Nous lectors. Aquest és l’autèntic repte, una fita de país.

Corona i Corinna

El 1978, quan els editors en llengua catalana creaven la seva Associació, Joan Carles I feia tres anys que havia estrenat la corona i encara no coneixia Corinna, una dona que a Espanya anomenen “una amiga especial” perquè, de cop, s’han tornat finolis. El rei, que aleshores i en el pitjor dels casos era vist com un mal menor, havia sabut reconduir Espanya cap a la democràcia i havia permès la legalització del Partit Comunista. També Catalunya havia retornat –d’aquella manera– a una autonomia amb un president que van deixar que tornés de l’exili. Aquell cap d’estat, amb bona premsa i poca contestació social per no dir nul·la, es va veure intocable, inviolable, es va creure llest i feia la viu-viu. No parlo de la Bárbara Rey, de les escapades ni de les amants fora de palau, sinó de l’enriquiment, a mans plenes, sense fotre brot i amb la imatge de ser un navegant cordial i 'campechano'.

Ara que les clavegueres de l’Estat s’han desembussat i escupen merda per les canonades més insospitades, la interessada filtració de les converses de Corinna zu Sayn-Wigg aboca quisca de tota mena. La conversa entre Corinna i el comissari Villarejo –amb el president de Telefónica de cos present– destapa un presumpte entramat de blanqueig de capitals, estructures opaques i delictes fiscals que assenyala que el pitjor mèrit del rei emèrit no era caçar elefants, precisament. Una editora em va explicar que, a diferència de les novel·les nòrdiques, les trames de corrupció dels autors mediterranis sovint s’acabaven esbombant per un cas de banyes. La trama de Joan Carles no ha estat una excepció. La corrupció es va carregar el Rajoy, quan semblava que no el tombaria res ni ningú. Els poders fàctics ho van permetre. La corrupció pot fer caure la monarquia. Sembla impossible, però de més verdes en maduren. Urdangarin ja és a la presó. El següent que agafi tanda.

stats