Aplaudiments insuficients / El sermó dels dissabtes

Aplaudiments insuficients

"Qui canta els seus mals espanta". El refranyer sempre la clava perquè es basa en l'observació repetida de la realitat. A Itàlia, arran del confinament, es van posar a cantar als balcons, a les sis de la tarda, per socialitzar els seus sacrificis de l'aïllament obligat. Aquí, i després en molts altres llocs del món, s’ha agafat el costum de treure el cap per la finestra a les vuit del vespre per aplaudir el personal sanitari i d’emergències, que està fent mans i mànigues perquè aquest malson devastador afecti el mínim possible el nombre més baix de persones que es pugui. No hi ha hagut ningú que, en algun moment d’aquest homenatge col·lectiu, no s’hagi emocionat. Segons les notícies del dia, segons les circumstàncies de cadascú i la sensibilitat del moment. ¿A qui no li agrada que li reconeguin la seva feina? Els metges i el personal sanitari no en són una excepció. Però amb els aplaudiments no n’hi ha prou. Tinc la sensació que, al final, l'ovació és un consol per la mala consciència per haver-los deixat de la mà de Déu. No són herois. Són professionals que fan la seva feina tan bé com saben i poden, sense mirar el rellotge ni mirar el migrat full de la nòmina. Però l’han de poder fer en condicions de seguretat. I aquí se’ls ha enviat a primera línia sense els mínims de la decència humana. Sabíem què passava a Wuhan i, a Espanya, no es van prendre precaucions. El material es va comprar tard, escàs i, sovint, a uns proveïdors que no eren de fiar i que han enviat una mica de tot però inservible, en males condicions. Els hospitals han rebaixat els protocols de seguretat cada tres dies. Els equips de protecció individual cada vegada han estat més de nyigui-nyogui, s’han reutilitzat mascaretes molt per damunt de la seva utilitat i, la imaginació al poder, s’ha acabat demanant a infermeria que es construeixi bates amb quatre parracs d’aïllament tendent a zero. S’ha contagiat molt personal sanitari. Encara pocs per com s’ha gestionat de malament l’allau de pacients. Aplaudim, sí. Per pura vergonya.

El sermó dels dissabtes

“Cap govern del país del món pot presumir de no haver comès cap error”. Són paraules de Pedro Sánchez, aquest dijous al Congrés, acceptant implícitament un “mal de muchos, consuelo de tontos”. Passarà la Setmana Santa amb 15.000 morts a la consciència (15.000 persones mortes en un sol mes) i s’aferra a la desgràcia globalitzada sense un sol pessic d’autocrítica. Costa d’empassar. Que Boris Johnson o Donald Trump hagin estat uns fatxendes irresponsables que ho pagaran amb moltes vides no treu que aquí no es digui, sense embuts, que les coses es podien haver fet molt millor. Es va confinar tard i malament. I, a partir de dilluns, es desconfinarà gradualment d’una manera doblement perillosa. S’ha comprat molt material inservible i la manera centralitzada i militaritzada de gestionar el racionament de tests i mascaretes ha estat ineficient. És a dir, gairebé està sent pitjor el remei que la malaltia. Això sí, demà dissabte tornarà a aparèixer en directe, a totes les televisions, per llançar l’habitual sermó de prime time. Per l’experiència acumulada de quatre setmanes, ja sabem què toca: predicar unitat, receptar pàtria, agraïments a tort i a dret sense força ni grapa i massa dosis de retòrica buida. Parla molt per no dir res. Un guru de l’autoajuda de butxaca no pot tenir una mirada espantada, com la d’aquest president del govern que predica sal i ven vinagre. Ara bé, que la corba de la incompetència de Pedro Sánchez encara no s’hagi doblegat, ja sigui per tossuderia o per un pèssim assessorament, no li treu ni un bri de la bona fe. Tot el que ha decidit ha estat –no ho dubto– mirant de minimitzar l’impacte del virus. Fins i tot l’oposició, en comptes de sucar-hi pa, està sent d’una prudència serena. Millor Arrimadas que Casado, en aquest paper de suport crític. El que no té nom és el que està fent Vox. La penúltima: falsejar una foto de la Gran Via de Madrid i omplir-la de taüts amb la bandera d’Espanya. He dit que no té nom. El que no té és perdó.