28/03/2019

Bon cop de mall / Mai no diguis May

3 min

Bon cop de mall

Els addictes al judici del Procés vam veure, ja fa dies, un fotimer de fotografies de com van quedar els dos Nissan Patrol aparcats a la porta de la conselleria d’Economia el 20-S. El gir d’aquest dilluns va ser sentir com el cap de seguretat de la Guàrdia Civil admetia, a pregunta de Jordi Pina, que ell havia trencat dues finestres dels jeeps per comprovar què hi havia dins. Si els cotxes estaven oberts, per què “devastar-los” en pròpia porta a cops de mall? ¿O és que potser calia trinxar-los més, no fos cas que amb adhesius i rodes punxades no fessin prou efecte a Antena 3? A cada testimoni de la Benemèrita sorgeixen més preguntes absurdes. Com es valora l’odi als ulls dels altres, quan els teus van tapats rere un casc i una visera? Per què es considera que el llançament de dues –o cinc– ampolles d’aigua de plàstic és “una lluvia de botellas”? Quins càntics es poden interpretar com una amenaça de mort? Quin mal hi ha a cridar “Votarem” en un democràcia exemplar? Quin pecat seria fer voleiar una bandera d’Òmnium, en cas que Òmnium n’hagués tingut? Per què gent asseguda a terra, encamellada i agafada amb força per la cintura pot ser delicte de rebel·lió? Per què ens fan beure a galet un munt d’afirmacions que els vídeos –que el tribunal es nega a veure– demostren que no són la veritat? Davant de la insistència de tant argumentari preparat, hi ha poques hipòtesis. Potser preparen un escarment perquè els independentistes aparquin les seves utopies. Potser cal justificar un any de presó preventiva de nou persones que són innocents fins que no es demostri el contrari. Potser cal amuntegar greuges per justificar una sentència que ens farà sortir al carrer perquè la policia pugui continuar jugant a arrencar cebes. Això que ells en diuen “arrancar setas”. Com sempre, nul·la sensibilitat per a les nostres coses. Com sempre, tocant d’oïda en benefici propi. És a dir, “Todo por la patria”.

Mai no diguis May

La revetlla de Sant Joan del 2016 vam saber que el 51,89% dels britànics havien votat que el Regne Unit abandonés la Unió Europea. L’euroescepticisme britànic construït a base d’anys i panys de mitges veritats, de populismes polítics amb suports mediàtics i de l'última crisi econòmica –que va fer revifar, arreu, la ultradreta– s’havia imposat. 17 milions van votar sortir d’Europa, 16 milions van dir de quedar-s’hi. L’endemà vam saber que alguns dels arguments de la por, que aconsellaven fugir d’Europa, es basaven en xifres falses. Però el resultat era el que era i els britànics han estat conseqüents amb la democràcia. David Cameron va haver de dimitir i, durant dos anys, la gran patata calenta des de la Segona Guerra Mundial l’ha gestionat Theresa May. La primera ministra va dir que no plegaria per més dificultats que tingués per tirar endavant el Brexit. Ara, sobre la campana, ofereix el seu coll –una dimissió diferida– a canvi que el Parlament aprovi sortir d’Europa segons l’acord que va aconseguir tancar. És conscient que sortir amb un pacte és el mal menor. Sap, també, que anar-se’n sense acord és el caos. És, directament, una condemna duríssima per a l’economia britànica a curt i mitjà termini de conseqüències imprevisibles. Europa, sense la Gran Bretanya, patirà. El Regne Unit, fora de la Unió Europea, molt més. És coneguda aquella antiga portada del 'Daily Mail' que, en unes setmanes en què la boira al canal de la Mànega va impedir que es navegués entre Dover i Calais, el diari va titular "Boira al Canal, el continent aïllat". Ells, el centre del món. Eren els altres els qui patirien les conseqüències d’una climatologia adversa. Per a uns, aquell enginyós titular era humor britànic; per a altres, una mostra més de l'anglocentrisme més tossut. Ara són allà mateix, perduts en la boira espessa. Quan escampi, potser s’adonaran que han retrocedit unes quantes dècades.

stats