30/08/2017

Cent coses per resoldre abans de ressuscitar

3 min
Cent coses per resoldre abans de ressuscitar

Senyor, podríem fer, per exemple, que hi hagués aigua potable per als qui encara no en tenen? I que malalties del segle XIX es curin en llocs on són a les beceroles de la ciència? Seria possible que l’adverbi encara desaparegués de totes les xacres? És a les seves mans fer que aviat no quedin pobles oblidats? I que no es mati en nom d’un déu? O, senzillament, que no es mati? I que no es persegueixi a ningú per ser diferent, per pensar diferent o per estimar una persona del propi sexe? I que a les guerres, si és que n’hi ha d’haver, tothom ensenyi la bandera blanca al mateix temps? I que els pobles siguin prou lliures perquè decideixin on volen pertànyer, si és que cal ser d’algun lloc?

Potser és demanar massa i no estic en situació de posar condicions, però abans de tornar a barrejar-me entre vius, ingenus i desenganyats, els que busquen la felicitat i els que ja saben que no la trobaran mai, no hauríem d’aconseguir que els homes deixin de pensar que les dones els pertanyen? O que dissimulin predicant sal i venent vinagre, o que s’escudin en una religió que els ho imposa? No caldria que medi ambient fossin dues paraules que no tan sols sonen bé en una cimera? Com ho hauríem de fer perquè als traficants de cocaïna els posessin a esbrossar boscos, i als camells de barri a passar el rasclet de les rotondes de carretera? Si se’m permet, jo tinc algun suggeriment. Els McDonald’s podrien contractar, per netejar taules, els polítics corruptes.

Caldria que els governants de tot el món accedissin al poder de qualsevol país gràcies als vots de les urnes i amb un test psicotècnic d’idoneïtat a la butxaca. La justícia hauria d’alliberar els innocents, condemnar els culpables i ser independent. El periodisme hauria d’explicar el que passa i deixar d’intentar que passin les coses que voldria que succeïssin. Els aliments més sans, la higiene obligatòria, els transports públics, que la música fos l’assignatura més valorada i l’economia una maria. Que l’ambició anés a la baixa, que les addiccions deixin de ser-ho, que les maquinetes no ens esclavitzin i que el llegir no ens faci perdre l’escriure. Aixecar els ulls. Dir-nos les coses en vida. Ser sincers. Estimar més. Abraçar-nos durant sis segons. Tenir menys enveja. Fer l’amor, no només en dissabte. Fabricar records. Compartir sense dosificar. Comptar els dies en comptes de pesar-los. Riure, que és de franc. Ara que ens hi hem arremangat, també hauríem de trobar una solució perquè el primer amor no sigui sempre el millor. I que no enyorem massa el que ja no tenim. I que la mort no triï sempre els que menys s’ho mereixen. I que les emocions no s’amaguin al fons de la bossa, com la mostassa que es roba en un supermercat. Per acabar, Senyor, deixi’m tenir un modest espai per a l’egoisme. Ara que he omplert tots els papers requerits i dec ser a punt de tornar, voldria aprendre a tocar el piano, que els gossos no em fessin tanta por i, sobretot, menjar de tot. No vull tornar a passar la vergonya de no anar a sopar a casa dels amics perquè soc tan llepafils que no m’agrada res i m’acaben fent una truiteta. Ei, si pot ser.

stats