23/11/2017

Volem ciutadans d’aquesta Mena / Una vergonya de president

3 min

Volem ciutadans d’aquesta Mena

“Si vol li ho dic de genolls: deixin d’utilitzar l’educació com a arma llancívola. Som ciutadans, no som éssers idiotitzats fàcilment adoctrinables”. Això li deia aquest dimarts Joan Mena a Albert Rivera al Congrés. Ara fa un mes, el mateix diputat d’En Comú Podem va aprofitar els seus set minuts de micròfon per demanar la dimissió del ministre Dastis per haver dit que a les escoles catalanes no s’ensenyava el castellà. Ja aleshores va respondre a la demagògia dels diputats de Ciutadans. “Mirin... Jo, senyor Cantó, he estat adoctrinat en aquesta escola catalana. Soc fill de la immersió lingüística i, gràcies a l’escola pública, un fill de dos andalusos ha tingut les mateixes oportunitats que tradicionalment han tingut els fills de la burgesia catalana.

I això és un tresor social. I fixi’s que malament que m’han adoctrinat que jo vaig acabar estudiant filologia hispànica i soc professor de llengua i de literatura espanyoles. Aquest és, senyor Cantó, l’adoctrinament de les escoles. L’escola pública ha donat el millor de Catalunya. La Catalunya que beu de Martí i Pol i de García Lorca, que balla al so de La santa espina i de la rumba de Peret, la Catalunya d’Estopa i de Txarango [...]. L’escola catalana ha construït la Catalunya de tots, la del respecte, la que rebutja el seu discurs etnicista [...]. ¿Saben què em deia avui una companya professora? ¿De debò que es pensen que un mestre té temps d’adoctrinar? Tenim el cos docent més precari d’Europa, amb contractes a mitges, amb una mitjana de 32 alumnes per aula, atenent TDAH, dislèxies, discalcúlies, sense recursos extres, preparant programacions didàctiques, atenent les famílies sense hores de tutoria... Aquests són els problemes que tenen les escoles. O vostès tenen molta mala fe o no han trepitjat en tota la vida una escola pública a Catalunya, o potser totes dues coses”. No cal afegir res més.

Una vergonya de president

Al gener farà vuit anys que l’illa d’Haití, el país més pobre d’Amèrica, va patir un terratrèmol devastador. El balanç definitiu es va tancar amb 316.000 persones mortes, 350.000 ferits i un milió i mig de persones que es van quedar sense llar. La pitjor tragèdia natural en tres-cents anys. Davant d’aquesta catàstrofe que va tenir l’epicentre a tan sols quinze quilòmetres de la capital, alguns països americans van rebre ciutadans haitians per evidents motius humanitaris. Als Estats Units n’hi van arribar 60.000. Són els mateixos que, vuit anys després de l’acollida, el president Donald Trump ha decidit fer fora i retornar al seu país encara que Haití no estigui en condicions d’absorbir l’arribada dels seus compatriotes.

És veritat que el programa dels Estats Units té un estatus d’acollida temporal, i aquest termini de protecció s’ha anat eixamplant en diferents ocasions, però quan s’ha sabut que des d’ara i fins al juliol del 2019 s’aniran repatriant tots els haitians, la reacció ha estat d’indignació en cadena. Els primers de tots, els haitians residents majoritàriament a Florida. Després, les institucions del seu propi país i, també, congressistes nord-americans. No només els del Partit Demòcrata, que ho han aprofitat per burxar Trump, sinó que fins i tot hi ha hagut republicans que han criticat les polítiques del seu president. Què podíem esperar d’un home que va fer de la frontera amb Mèxic un eix nuclear de la seva campanya electoral i, impregnat d’ignorància, fa bandera de la deportació d’immigrants? Als haitians refugiats no pot assenyalar-los com els culpables dels mals d’Amèrica, però se li’n fot. Ni sensibilitat ni drets humans. Per a ell, tots els problemes venen de fora. Xenofòbia a l’engròs. Ara fa un any que el país més ric d’Amèrica va escollir Trump com a president, una vergonya per a la humanitat.

stats