El cop d'estat / Cayetanos i Cayetana

Les manifestacions d’aquests dies no fan por per la bandera sinó per la ignorància

El cop d’estat

No ens enganyem, a Pedro Sánchez encara no li han perdonat que arribés a la Moncloa per una moció de censura que ni Rajoy s’havia pres gaire seriosament. Que els 17 vots dels partits independentistes catalans permetessin aquell relleu històric –mai cap moció havia canviat un govern espanyol– ha estat un mal de panxa que mig Espanya no ha paït, just dos anys després. Després van venir unes eleccions i l’extrema dreta més desvergonyida va irrompre amb força al Congrés, però ni així van poder tornar a l’ordre previ. Els reca que ni sumant els vots de PP, Ciutadans i Vox no aconsegueixen apartar Pedro Sánchez del poder. Ni sumant-hi el gruix de l’aparell mediàtic espanyol, que potser s’està demostrant que té més ressonància que influència. No entenen que se’ls hagi arrabassat Espanya i no la puguin tornar a dominar. Cada matí, quan es lleven, es miren al mirall i s’esgarrifen que el PSOE conformés un govern amb Unides Podem i que encara duri, malgrat les constants desavinences públiques dins de l’executiu. I, de cop i volta, arriba l’inesperat. Un virus nou que confina el món sencer, que mata 30.000 persones a Espanya, que devasta famílies, que ensorra l’economia i que posa el sistema sanitari més enllà del col·lapse. Una catàstrofe sense pal·liatius. I què fa l’oposició? Després de quinze dies de suport a un Pedro Sánchez que agafa les regnes, recentralitza i es posa greu, la dreta veu la seva oportunitat. El moment. És la tempesta perfecta i convé aprofitar-la, sigui com sigui. S’utilitza el tricorni per intentar l’estocada definitiva al govern, però són tan maldestres que ni el cop d’estat no saben fer. L’Espanya progressista està obrint els ulls. A bona hora. Ara noten, en pell pròpia, què passa quan les clavegueres de l’Estat s’arremanguen i decideixen garbellar la realitat segons el seu sedàs. L'única bona notícia és que no se’n surten. De moment. 

Cayetanos i Cayetana

Marine Le Pen, a França, fa una pausa lògica del pim-pam-pum contra Macron. A Itàlia fins i tot Salvini, el bocamoll, s’aguanta per no desgastar Conte mentre gestiona la desgràcia. Aquí, en canvi, el sentit comú de la carcúndia va més escàs. Els Cayetanos de tot Espanya han arribat a creure que el confinament era excessiu, que la distància física és propaganda i que tampoc n’hi havia per tant, amb la covid-19, perquè d’alguna cosa o altra ens hem de morir. Les manifestacions d’aquests dies no fan por per la bandera sinó per la ignorància. No ens esgarrifen els descapotables sinó la manca de sensibilitat en el moment més delicat dels últims 80 anys. En aquesta crisi vírica, la solidaritat a l’Espanya del “ande yo caliente” s’ha esmicolat. Tothom queda retratat. Pablo Casado no és que hagi perdut el rumb, és que li han robat el timó. Per una banda, veu com Inés Arrimadas puja a les enquestes pel seu suport al govern en temps difícils. Per l’altra, Vox demostra que la té més grossa que ningú –la bandera i l’àliga–. I, mentrestant, Aznar no calla. I, en aquest món de Cayetanos i fatxendes, apareix l’autèntica Cayetana. Álvarez de Toledo va al Congrés i li diu “terrorista” al pare de Pablo Iglesias. És la política ancorada a la postguerra. No és una relliscada, és una manera de sentir Espanya, la seva història i la seva circumstància. S’atorguen la raó i la puresa. I tota la resta són uns culs d’olla o uns traïdors. La seva és una política de manual. Quan no sàpigues a què apel·lar, parla de pàtria. I a això s’aferren, amb arguments que fan vergonya. A Catalunya, el discurs de Cayetana Álvarez de Toledo va aconseguir el que semblava molt difícil: que els resultats del Partit Popular baixessin encara més. A l’Espanya embolicada amb la tela verda de la Guàrdia Civil té la il·lusió que li funcionarà. Ara mateix, no és una dona que s’hagi equivocat de partit, s’ha equivocat de règim.