13/02/2020

Diana, de cara / Espanya d'esquena

3 min

Diana, de cara

En la setmana que Clara Ponsatí s’ha estrenat com a eurodiputada, em quedo amb unes paraules de Diana Riba a l’hemicicle de Brussel·les que posaven el dit a la nafra: “Una onada de moviments reaccionaris, xenòfobs i misògins està arribant arreu i això afecta els drets de les dones”. Riba demana a la Unió Europea que esdevingui una eina útil per frenar aquest retrocés global. Té raó en el diagnòstic i, també, que les institucions europees poden fer-hi més i ho poden fer millor. L’Europa de les prioritats equivocades no sembla que tinguin cap intenció d’arremangar-se en aquest tema. M’agrada, tanmateix, que qui va ser la nostra consellera de lectures infantils –al Pati de Llibres de Sant Cugat– sigui ara una de les veus de la consciència al Parlament Europeu. No tan sols per difondre la repressió a Espanya, com a eurodiputada d’ERC que és, sinó també per fer política. És a dir, assenyalant els problemes, subratllant les noves xacres socials i demanant justícia i solucions. No hi ha dubte que la revolució igualitària, tan necessària com imparable, ha topat amb un mur. Tot d’una, s’ha produït una evident reacció carca, resclosida i desvergonyida. I, per tant, perillosa. El nou masclisme és menys ingenu i més ferreny. Ja no hi ha l’excusa del desconeixement, de la tradició conservadora o d’una cultura impregnada durant segles. A Espanya, en les cinc setmanes del 2020, ja han mort vint dones assassinades per les seves parelles. “La maté porque era mía” és un lema que sembla haver tornat. Mentrestant, les campanyes per la igualtat són tan tèbies com ben intencionades. La recent iniciativa del T’ho estàs perdent, per exemple, té l’objectiu de fomentar l’esport femení en els mitjans de comunicació. Perfecte. La mateixa campanya, però, ja és la primera que utilitza l'adjectiu femení, quan la igualtat consisteix en parlar d’esport, d’espectacle, al marge de qui el faci. No es tracta de retransmetre i mirar esport femení per compassió. I ho sembla.

Espanya d’esquena

La cançó de l’enfadós ens diu, a totes hores, que Catalunya està dividida. No em sembla que ho estigui més que Espanya. Agafem un exemple d’aquesta setmana, ara que ha començat la nova legislatura al Congrés. Quan el diputat d'EH Bildu puja al faristol a fer ús de la paraula que li han donat els 220.000 vots que l’han dut fins allà –com a tercera força al País Basc–, els diputats de Vox abandonen l’hemicicle i Adolfo Suárez Illana es gira per donar-li l’esquena. Ho fa cada vegada que Oskar Matute, el portaveu abertzale, té l’ús de la paraula. Ja ho va fer, també, en el debat d’investidura. El secretari tercer de la mesa del Congrés s’hi posa de cul per fer ben visible que menysté una part d’Espanya. Suárez Illana no és un qualsevol dins d’aquest PP desorientat que, en aquest moment de desvergonyiment de la ultradreta, vol i dol. Per la seva formació a Harvard, per ser un advocat que hauria de saber que parlar és l'única manera d’entendre’s, per ser fill del president d’una Transició en què va caldre generositat, esperàvem que Suárez Illana fos un home tolerant, una lleugera esperança de ment oberta. I, en canvi, amb la seva evident comunicació no-verbal es mostra com un sorrut de comportament infantil, vantat d’ell mateix i amarat d’algun trauma profund que no acaba de treure. Oskar Matute, però, no es talla. Un dia ja li va dir que això de girar-se d’esquena li semblava un homenatge a l’humor absurd de José Luis Cuerda. Aquesta setmana ha demanat a Meritxell Batet que, si no és una despesa excessiva, comprin butaques giratòries al Congrés perquè, sinó, l’esquena de Suárez Illana patirà molt. Més enllà de les bromes, el gest subratlla la metàfora de la dreta espanyola: no mirar els problemes de cara, ignorar tot allò que fa nosa, mirar cap a l’altra banda i humiliar qui no pensa com tu. Com a mínim, Pedro Sánchez, ni que sigui per necessitat, ha començat a seure i a parlar. Cara a cara.

stats