29/08/2017

Quan enderrocaves el Mur amb un sol dit

3 min
Quan enderrocaves el Mur amb  un sol dit

He començat per Berlín, Joan. Saps que feia temps que et demanava que hi anéssim junts i tu em deies que no n’hi havia per tant, que està massa de moda i hi ha massa gent. Una ciutat sobrevalorada, era l’adjectiu que vas fer servir. I vas afegir que l’idioma hauria estat un problema per a tots dos. Però bé que hi havies anat, tu, a Berlín. I més d’una vegada. A casa, a les fotos del rebedor, encara et tinc en una que feies com si enderroquessis el Mur amb un sol dit. Estaves molt ocurrent, trobo, quan viatjaves sol. T’he de dir que no sé quins barris veies tu, però la ciutat és magnífica. I després de Berlín ja he pensat on aniré. De fet, no pararé de veure llocs que, quan te’ls proposava, tu rebufaves d’aquella manera tan teva, com qui no se n’adona. De manera que, ja t’ho dic ara, quan m’hagi arreglat el passaport i els visats i la paperassa que em calgui, me n’aniré a Los Angeles. Sempre que en tornaves, t’escarxofaves dos dies al sofà, emboirat pel jet lag, i em deies que tot plegat no valia res, construccions baixes, carrers impersonals, i que no se m’hi ha perdut res a Los Angeles. Però jo ho vull veure, Joan. I aniré a Beverly Hills per veure les cases dels famosos amb els meus ulls de mel que tant t’agradaven i ja decidiré jo si val la pena o no. Un dia, quan jo t’insistia perquè anéssim a Califòrnia, em vas arribar a dir que què tenia Santa Monica que no tingués Castelldefels. I m’ho argumentaves sorrut, convençut. I d’allà me n’aniré a Las Vegas, una altra ciutat que em deies que era un lloc aberrant que em volies estalviar. Arribats a aquest punt, Joan, m’és igual si tu t’hi havies d’estar tres nits i te n’hi vas quedar només una.

Si ja hem estat als fiords, ja no cal anar a Oslo. Si a Praga hi vas menjar tan malament, jo potser hi endraparé millor. A Islàndia, que em deies que no hi ha res per veure, també hi faré cap. Potser aquesta és la gràcia, un paisatge diferent, la vegetació de fi del món. Ja t’ho explicaré quan en torni. I em reca que tu hagis estat a Casablanca i a Petra i Palmira i que ara em diguessis que no és el moment i que potser mai no s’hi podrà tornar. Ara, amb la teva maleta dura, penso trobar el moment per anar allà on pugui. Se me’n fot que no t’agradés Budapest o que a Moscou, així que vas posar un peu a l’aeroport, ja volguessis agafar un vol de tornada. Si tu vas veure la plaça Roja jo no em moriré sense ser-hi. I per cert, Joan, jo no t’escriuré postals com les que m’enviaves tu des de cadascuna d’aquestes contrades. Sempre, això sí que ho tenies, amb un “hola amor meu” d’entrada i “un petó ben gran” de sortida. Aquests detalls van ser molt teus, fins a l’últim dia. Però jo, Joan, m’estalviaré els segells per a unes postals que ja no llegiràs. En canvi, ja em veus ara mateix, que he entrat a la Marienkirche i t’he encès una espelmeta. I ho faré a cada ciutat que vagi de les que tu, després de veure-les i de passejar-t’hi amb l’excusa de la feina i dels clients, vas decidir que no calia que hi anéssim. Ara, amor meu, tot això ho decidiré jo. Em sap tant de greu, Joan, que t’enrampessis amb el motor de la piscina. Tants mesos després, encara no em faig el càrrec del teu viatge més inesperat, Joan. Un petó. Ben gran, també.

stats