Escolta, Europa / 54 dies de 155
Escolta, Europa
Brussel·les, la ciutat grisa, s'ha tenyit avui de groc, d’estelades i de dignitat. Les fotografies que aquest dijous no em paraven d’enviar amics que han anat a la capital belga a clamar per la llibertat posaven la pell de gallina. És d’una generositat superlativa cascar-se trenta-dues hores d’autocar per anar a fer una manifestació de tarannà pacífic, de suport al president legítim i de reivindicació de drets fonamentals. Quaranta-cinc mil catalans han passejat, civilitzadament, les banderes i la indignació mal païda però ben canalitzada. La marxa ha sigut un altre èxit de l’Assemblea i Òmnium, que continuen organitzant mogudes per a la història mentre els seus líders respectius són en presó preventiva i els estan fent passar per violents. L’acte havia de servir perquè la Unió Europea sentís el que no vol escoltar. Els compromisos entre els estats, però, ja se sap, són un joc d’interessos indissoluble.
A fora hi fa fred i Europa mira, amb timidesa, per la finestra. A dins dels edificis institucionals s’hi està calent i tenen totes les comoditats. Amb la superioritat dels despatxos, eurodiputats i funcionaris en tenen prou per acostar el nas al vidre i mirar, durant uns quants segons, la realitat per damunt de l’espatlla. Si ni per qüestions humanitàries van saber donar resposta als refugiats que escapaven de la guerra de Síria, qui creu que mouran un dit per les reivindicacions polítiques d’uns catalans que, segons els seus ulls, volen passar de viure bé a viure encara millor? La impressionant marxa pacífica a Brussel·les no despertarà una Europa massa vella, feixuga i encarcarada, però sí que quedarà per a la història de Catalunya. Una pàgina més, amb una bona il·lustració, d’un llibre que anem redactant a poc a poc. Potser encara trigarem uns anys a escriure’n l’últim capítol. Tot ens estarà bé, però, si té un final feliç.
54 dies de 155
Europa, oficialment, ha passat de nosaltres. Ni en els moments més durs, en les garrotades de l’1 d’octubre, ha tingut una resposta a l’altura d’uns ciutadans seus que volien votar. La Unió Europea ha deixat que ens estovessin físicament i ha mirat cap a una altra banda amb una complicitat vergonyosa en aquesta trista tardor que mai no oblidarem. No cal dir que l’“Hoy por mí, mañana por ti” de la diplomàcia espanyola ha funcionat segons el manual dels consocis que, entre ells, no es fan mai un lleig. Enmig de tanta passivitat, sort n’hem tingut que Angela Merkel, amb la seva discreció habitual, va imposar a Rajoy que convoqués les eleccions catalanes en el termini més curt possible. Encara bo.
Si amb 54 dies d’aplicació de l’article 155 la castració del país ha estat esgarrifosa, val més no preguntar-se què hauria passat si aquest estat d’excepció de laminació sistemàtica hagués durat sis mesos. Si ara ja no gestionem ni els comptes, ni els Mossos, si tots els consellers han estat cessats, si ens sembla una bona notícia que quatre membres de l’executiu surtin de la presó, si es prohibeix un color, si fan retirar pancartes a favor de la llibertat d’expressió, si es coarta l’opinió de Mònica Terribas, si ni tan sols han permès que la Generalitat posés, quan tocava, una esquela per a Carles Santos, què passaria si el 155 no s’acabés el 21 de desembre? Hauríem perdut els drets i les competències aconseguides durant quaranta anys i ja podríem cantar les absoltes a tres pilars fonamentals com la immersió lingüística, l’ensenyament i TV3. García Albiol, que en 54 dies de protagonisme ha semblat el xèrif de l’“ A por ellos ”, en sis mesos potser fins i tot hauria arribat a oblidar que el partit que mana a Espanya és l’últim al Parlament de Catalunya. I, a hores d’ara, totes les enquestes asseguren que continuarà sent així.
