La mirra amarga de la por / Hola, Europa, que hi ha algú?
La mirra amarga de la por
Carles Riba, un dels nostres grans poetes i líders morals, es va haver d’exiliar a França el 1939. Així ho explicava la seva dona, Clementina Arderiu, en una carta escrita a Montserrat Roig: “Nosaltres no ens en volíem anar. Quan les coses es començaren a posar negres, en Pi i Sunyer va dir a en Carles: «Això s’acaba, quan vulgueu marxar ja ho saps. En Sagarra fa temps que és fora, en Soldevila, també». Però en Carles deia: «No, no puc. Hi ha una pila de gent que depèn de mi». Un diumenge, en Pi i Sunyer va venir: «Allò que els vaig dir, ara és el moment. Aquesta tarda, a les quatre, hi haurà un cotxe»”. D’aquesta manera, per a la família de Carles Riba, que aleshores tenia 45 anys, va començar “la mirra amarga” d’un exili que va durar quatre anys. Tot això, i molt més, ho explica amb detalls i documentació Carles-Jordi Guardiola, l’editor que ha dedicat mitja a vida a furgar en la vida, l’obra i les cartes de Carles Riba.
Ara Guardiola ha publicat Retrat de grup (Edicions 3 i 4), sobre la relació que va tenir Carles Riba, una figura central de la nostra cultura d’ara fa cent anys, amb altres protagonistes del moment tan diferents com Josep Maria de Sagarra (quina gran història d’amor i odi, fascinació i enveja), Joan Crexells o Francesc Cambó. Llegits tots aquests interessantíssims documents, ens adonem que som on som, també, per ells. Enlloc no s’hi arriba per generació espontània i el pòsit cultural, tantes vegades menystingut, ha fabricat un canemàs imprescindible del qual som hereus. Molts dels nostres intel·lectuals, els homes de la cultura del segle XX, es van refugiar a l’estranger. Molts a Amèrica. Molts més, encara, a Europa. Aleshores, individualment, els va acollir i els va donar una oportunitat en forma de bonustrack vital. Avui, en canvi, constatem la manera com el Vell Continent, impassible, passa col·lectivament de nosaltres.
Hola, Europa, que hi ha algú?
Imalgrat tot, el Procés continua. El compte enrere cap a l’1 d’octubre produeix una notícia cada dues hores. La concatenació de fets narra el xoc entre Catalunya i Espanya. El relat el fa cadascú segons la seva conveniència. Cada dia, però, és pitjor que l’anterior en aquesta espiral de repressió insòlita en democràcia. L’inventari de perseguits i amenaçats creix de forma exponencial. “Quants alcaldes? Quins? A quina hora han rebut la citació? Què diu en el segon paràgraf? Vostè anirà a declarar o esperarà que el detinguin? S’estima més que el detingui un mosso o un guàrdia civil?”
El periodisme fa la seva feina. Les preguntes. Però, de tant mirar el detall amb lupa, potser ens oblidem del que és nuclear. Potser la tàctica de Rajoy -i la dels seus acòlits disposats a fer de tot perquè no se’ls escapi Catalunya-és aquesta, distreure’ns amb la socialització del delicte i que no ens adonem de la gravetat del veritable fet. Així, immersos en la trifulga del dia, en aquesta perversa gota malaia judicial, en la dèria de la prohibició sistemàtica i preventiva i també, per què no dir-ho, en el retret absurd del foc amic encegat per la intransigència, per la impaciència o perquè no vol veure que hi ha altres estratagemes per arribar al mateix objectiu, no ens adonem prou de la realitat. Si obríssim el focus recordaríem de què va tot això. Senzillament hi ha la gent d’un país que reclama votar. Res més. Pel cap baix, 8 de cada 10 ciutadans clamen poder decidir el seu futur. El gran mal és posar les urnes. Només es tractava de fer-ho bé. Com en Cameron amb Escòcia. Què diríem d’un estat si veiéssim que oprimeix la voluntat del poble com s’està fent ara i aquí? M’avergonyeix el passotisme d’Europa. Esperàvem més de Merkel, de Macron i d’aquest Juncker que diu però no diu... El joc d’escudar-se en els “afers interns” i amagar l’ou fins al final.
