Publicitat
Publicitat

El país serà sempre nostre / Educats, tanmateix

Després de 5 anys d’il·lusió i 5 mesos de repressió, molts ciutadans vam agrair el final del discurs d'Ernest Maragall

El país serà sempre nostre

No va ser una maragallada. El discurs del president de la mesa d’edat del Parlament ha estat titllat de sectari per part del PSC i de míting segons Arrimadas, i ha estat criticat per articulistes que s’esgarrifen amb els llaços grocs. A mi, en canvi, les paraules d’Ernest Maragall em van agradar. Per la sacsejada argumentativa però, especialment, perquè sense faltar el respecte a ningú va aprofitar la solemnitat, el faristol i els deu minuts de glòria per dir les coses pel seu nom. Celebro aquesta virtut de la família Maragall de parlar sense embuts ni subterfugis. Amb ells no hi ha mitges tintes. Es mullen, són valents i, després de clavar algunes estocades, fan aquell posat de poder-se treure una poma de la butxaca en qualsevol moment, fregar-la amb la màniga de l’americana i clavar-li una queixalada. D’una banda, va parlar de “la Catalunya que no es rendeix i que no es resigna”; de l’altra, va admetre: “Sense aquestes eleccions imposades per l’Estat, jo no seria aquí. Qui hauria de ser aquí són precisament els qui no hi són”. Sobre l’1 d’octubre va fer una definició molt precisa: “Serà recordat com el dia que la ciutadania es va fer mestra del seu destí”. I va afinar, encara més, a l’hora de descriure l’estat espanyol: “No sap, ni vol saber res, de reconciliació ni de sobiranies compartides. L’Estat no sap guanyar, sap derrotar; no sap compartir, sap humiliar i castigar”. És exactament així com ens sentim bona part dels catalans, potser el 47,5%... Humiliats, castigats, però mai resignats i sempre fidels a una via democràtica que, com va pronosticar ell, mai no abandonarem. “Aquest país serà sempre nostre”, va dir Ernest Maragall per acabar. Va ser un final de discurs que, després de cinc anys d’il·lusió i cinc mesos de repressió, molts ciutadans vam agrair de sentir.

Educats, tanmateix

Inés Arrimadas té raó. Cap diputat de Ciutadans, ni de cap altre partit, té l’obligació de cantar Els segadors. Sobre l’última polèmica de pa sucat amb oli, la cap de l’oposició va dir que respectaven tots els himnes però que tothom ha de ser lliure de cantar o callar. Va afegir l’angúnia que li produeix que algú es dediqui a passar llista de qui entona l’himne i qui no. No cal controlar-ho gaire. Les sessions solemnes del Parlament s’ensenyen des de moltes càmeres, el nou periodisme digital busca clics fàcils i, entre uns i altres, acabem fent debats de qualsevol bagatel·la si ens aporta usuaris únics. Particularment, de la sessió de dimecres no em preocupa gens saber qui no cantava però sí que m’empipa una altra cosa: que es nomeni un president del Parlament i no se l’aplaudeixi, ni que sigui per esportivitat. Dels diputats de Ciutadans i del Partit Popular, que de la confrontació sistemàtica n’han fet el seu modus votandi, no n’esperava res. Del PSC, sí. Esperava un aplaudiment, ni que fos curt, a desgrat o amb la pinça al nas. El president del Parlament mereix, en el moment de ser escollit, una consideració. Pura cortesia. No parlo del seu discurs, que Roger Torrent pot ser ignorat o criticat tant com convingui, però el president del Parlament, sigui o no de la teva corda, és la màxima autoritat de la cambra legislativa, el lloc on et guanyes la vida i on has anat a representar el teu poble. Per respecte al Parlament, per reconeixement a la voluntat dels conciutadans o, senzillament, per educació, un aplaudiment no fa cap mal. “Recuperar les institucions”, expressió de moda, no és tan sols alliberar-nos del 155 que ens tenalla a la força. Recuperar les institucions també és això. Valorar-les, per damunt de partidismes, gestos de cara a la galeria i ganyotes tàctiques. Si pretenien sortir al diari, ja ho tenen. Ja he picat.

Riure, malgrat tot

Etiquetes