Per què anem endavant? / Per què sempre guanya Espanya?

Percebo molta pressa, interessada, per cantar les absoltes al Procés

Per què anem endavant?

Han passat deu anys de la sentència que va retallar l’Estatut i deu anys, per tant, de la manifestació del 10 de juliol de 2010. “Som una nació. Nosaltres decidim”. Allà va començar tot. I des d’aleshores hem fet, malgrat alguns gols en pròpia porta, prou passes endavant. On érem aleshores i on som ara? S’ha posat de moda dir que som al mateix lloc, que res no ha canviat i que l’independentisme està mort. Percebo molta pressa, interessada, per cantar les absoltes al Procés. Em sembla, en canvi, que en una sola dècada hem anat molt enllà. Ens hem situat al món de les utopies pendents, hem omplert la Diagonal dues vegades, hem atapeït la Meridiana o el passeig de Gràcia i ens hem donat la mà des del Pertús fins a Vinaròs, amb una cadena humana de 400 quilòmetres que demostra fins a quin punt aquesta és una il·lusió pacífica que no es pot menystenir. La gent per davant de la política. Vam votar massivament a la consulta del 9-N de 2014, vam desafiar l’Estat amb les urnes de l’1-O de 2017, i l’independentisme va ser clau per enderrocar Mariano Rajoy, com a venjança per l'" A por ellos" i l’aplicació de l’article 155. És veritat. El balanç, segons com, pot desmoralitzar. La sentència del judici al Suprem va ser devastadora. La presidenta del Parlament acumula una condemna de més d’onze anys de presó. Els presidents d’Òmnium i l’ANC són a Lledoners. Compateixen mòdul amb més de mig Govern. L’altre mig, amb president inclòs, és a l’exili. Jordi Pujol està gruant la seva pena, Artur Mas està amortitzat i el trencaclosques de Convergència s’ha convertit, de moment, en cinc peces que no enganxen per enlloc. Aquest esmicolament ad infinitum sembla una trama ordida per l’enemic. Els d’allà i els d’aquí. Però cal continuar mirant endavant. Tenim un Parlament amb majoria independentista i la meitat –més o menys– dels ciutadans ja votarien que sí en un referèndum pactat. El partit és llarg. Ara som, tot just, a la pausa d’hidratació. 

Per què sempre guanya Espanya?

Ara que s’ha reprès la Lliga de futbol –sense públic i amb poc futbol– i el VAR s’ha convertit en la forma institucionalitzada de blanquejar els errors arbitrals, és el moment de tornar a barrejar esport i política. És allò que tothom nega que passi però tothom practica, fidel a la religió més nostrada. Explico un cas que ja ha prescrit. Després de l’1 d’octubre de 2017, en plena efervescència, molts culers de fora de Catalunya es posaven en contacte amb el club per mostrar el seu disgust, la seva incomoditat o les seves pors. Era difícil ser del Barça, a Espanya, en aquells moments de catalanofòbia. En Bartomeu tenia un problema. Molts culers, aquí, consideraven que la posició del club era massa deixatada. Per als culers de fora, en canvi, el president era un radical que es mullava massa. El directiu encarregat de les penyes va muntar un acte per abordar el tema amb els barcelonistes de fora de Catalunya. Per amansir el personal, va convidar un periodista català de prestigi, dels que encara escriuen pensant en els lectors, que no té interessos al Barça i que no mira de reüll a Twitter per veure si, el que diu, agrada o deixa d’agradar. Un cop el periodista va tenir els penyistes encesos al seu davant, els va fer tres preguntes. “¿Vosaltres creieu que els àrbitres de la Lliga són imparcials?” Els no, a crits, van ressonar de Segòvia fins a Toledo. “¿Vosaltres creieu que Javier Tebas, president de la LFP, és del Real Madrid?” Els del públic van retrunyir de nou. “¿I vosaltres creieu que el Florentino Pérez té alguna influència perquè passin les coses que passen?” El públic, enfervorit, responia amb una sola veu. “Molt bé, doncs això és el que passa exactament amb la política”. Aquella gent va entendre, de cop, que la justícia està al servei dels uns, que l’executiu rema cap al mateix cantó i que l’empresariat (la banca, els grups mediàtics, l’Íbex) influeix perquè, per damunt de tot, sempre guanyin els mateixos.