01/02/2018

Puigdemont, en defensa pròpia / Impunitat, immunitat i indult

3 min

Periodista i escriptorPuigdemont, en defensa pròpia

Segurament, ni el tertulià Toni Comín trobaria arguments per justificar la manera ingènua com l’exconseller de Salut, envoltat de càmeres, no va protegir unes dades tan confidencials com delicades. Si ara sabem que Puigdemont creu que ha triomfat el pla de la Moncloa, que “això s’ha acabat” i que l’han sacrificat els propis, és per la publicació d’uns missatges privats que són l’escac definitiu a una peça que s’aguantava fent tentines a l’exili. A Puigdemont no l’ha decapitat una chirigota de Cadis, ni la policia que el buscava al maleter del taxi de Xavier Domènech, ni la primícia d’una Ana Rosa Quintana que reclama el Pulitzer (“Le he dado la puntilla al Procés”) i es mereix dues querelles. Ell percep que l’han matat els seus. I ara què? “Em tocarà dedicar la meva vida a la defensa pròpia” és una assumpció cruel de la realitat. El que li queda de vida a un objectiu: “Intentar protegir la meva reputació”. El destí d’un home que buscava un objectiu comú, pacíficament i democràticament, marcat i trinxat per sempre. Puigdemont, en dos moments clau, no va fer el que ell volia, i aquelles decisions contràries al seu criteri el perseguiran cada dia. Quina trama més bèstia, si fos una novel·la. Quan Mas el va proposar per ser president, ell se’n va tornar a Girona conduint i plorant. No va saber dir que no. El 26 d'octubre, quan anava a convocar eleccions per estalviar-nos el 155 i protegir les institucions, novament “els nostres” van fer que se’n desdigués. Fidel a la majoria parlamentària, va declarar la República amb la boca petita, i ho pagarà tota la vida. Com ho paga Junqueras amb la presó, com ho paga Mas amb el seu patrimoni per haver muntat el 9-N i com ho pagaran tants d’altres que no em caben en aquest bitllet. Potser la independència trigarà més del que molts voldríem, però si ens rendim i abandonem els que s’hi han jugat la pell potser no ens la mereixerem.

Impunitat, immunitat i indult

Té raó Puigdemont quan, en la intimitat, admet que “el pla de la Moncloa triomfa”. Amb amenaces, amb repressió, anul·lant drets, coartant llibertats, penjant medalles als mitjans afins, cessant governs legítims, convocant eleccions, no acceptant els resultats de les urnes, trucant al Tribunal Constitucional per si no tenien prou clar què els convé o fent un poti-poti amb el sistema judicial que ja no se sap qui hi ha, en realitat, a sota de cada toga. Hi ha ministres que anticipen el que farà la justícia i, oh sorpresa, claven els pronòstics. Ahir, el ministre Catalá, amb absolut desvergonyiment, va anunciar que els presos i els exiliats seran inhabilitats abans del judici. I un altre dia Sáenz de Santamaría es va vantar que Rajoy ha decapitat el Procés, que és una admissió, flagrant i descarada, que l’aparell judicial va a remolc de les voluntats de la Moncloa. I aquesta mateixa setmana Rafael Hernando, el portaveu del PP, va aprofitar els minuts de glòria d’un faristol per anunciar que “Puigdemont i tots els consellers acabaran inhabilitats i alguns a la presó: no hi haurà impunitat, ni immunitat, ni indult”. Més enllà de demostrar, altre cop, que la separació de poders és una mandonguilla amb pèsols, les ganes de sang se’ls escapen pels ullals. Com el dia que Pablo Casado, de comunicació del PP, diu que Puigdemont pot acabar com va acabar Companys. El mateix Casado que va recordar a Roger Torrent que, si permetia la investidura de Puigdemont, “ tiene dos hijas y ya sabe a qué se atiene ”. Són pràctiques més properes a Los Soprano que a una democràcia. Ni impunitat, ni immunitat, ni indult és l’avís que no aixecaran el peu de l’accelerador ni que Puigdemont faci el pas al costat. Van a totes perquè pensen que, al Procés, ja li tenen el peu al coll. Ja s’ho han pensat moltes vegades, però sempre els falla el vaticini.

stats