La transparència / El col·lapse
La transparència
La realitat. Dura i pelada. Ens agradi o no, la veritat convé saber-la. Matisar-la, disfressar-la o amagar-la és viure en la mentida. Dimecres a la nit Catalunya va passar, en un moment, de pensar que havien mort 3.855 persones pel coronavirus, a comptar-ne 7.097. Anàvem d'una monstruositat a una monstruositat al quadrat. En un sol comunicat, Catalunya va sumar 3.242 defuncions, és a dir, tantes com tota la Xina en dos mesos. A part de la profunda tristesa, la indignació per l'alta taxa de letalitat malgrat els esforços ingents dels professionals sanitaris, i la ràbia per no haver comptat fins ara les persones que morien a casa o en residències, el quart pensament és per a la Xina. ¿Algú dubta, a aquestes alçades de la pandèmia, que la xifra xinesa és una aixecada de camisa amb traïdoria? Si el 2003, amb el SARS, van amagar les dades, ja podem ensumar-nos amb quina poca vergonya Pequín ha rebaixat, aquest hivern, la magnitud de la tragèdia. Saber l'abast del que passava de debò a Wuhan hauria permès a l'OMS i als governs prendre més precaucions i reaccionar abans. Ara i aquí, la conselleria de Salut ha donat les xifres reals. Potser tard però, en qualsevol cas, abans que ningú altre. Tampoc el govern d'Espanya, que es continua enganyant amb dades –només d'hospitals– que ja fan plorar. Tot i que aquesta setmana el CIS ha explicat que el 67% dels espanyols voldrien que sobre la pandèmia només n'informessin fonts oficials, la primera falòrnia resulta ser confiar en les fonts governamentals si amaguen la meitat de la veritat. A Catalunya, la fotografia de l'afectació real pot ser, ara ja sí, una eina bàsica per als científics, per analitzar tendències, dibuixar l'evolució dels brots i estudiar els graus de desconfinament amb més coneixement de causa. La transparència no és qüestió de valentia, és un dret. Encara que, segons Antoni Trilla, "sumar peres i pomes pot ser un embolic".
El col·lapse
¿Recordeu quan debatíem si el Mobile s'havia de suspendre o no, sense cap cas de coronavirus a Catalunya? El dijous 7 de febrer, mentre anava en cotxe escoltant el Versió RAC1, vaig sentir com connectaven amb la roda de premsa d'Antoni Trilla, el cap de medicina preventiva i epidemiologia de l'Hospital Clínic. De cop i volta, va dir això: "Em diran: «¿I si hi ha 250.000 casos de coronavirus durant la setmana del Mobile?» Doncs el doctor Trilla no serà a Barcelona. Com dic jo, agafaré el gos i marxaré". Som a mitjan abril, a Espanya hi ha 200.000 casos confirmats d'infectats i Antoni Trilla i el seu gos encara són aquí. De fet, el doctor s'ha convertit en un dels membres del comitè científic que assessora un Pedro Sánchez que no sembla que se'ls escolti prou. Aquella frase demostra fins a quin punt la pandèmia ha superat la pitjor de les previsions dels que en saben més. La mateixa OMS, a finals de gener, va considerar que no s'havia d'acordar l'estat d'emergència internacional de salut pública i ho va limitar a una epidèmia local xinesa. Ara que tot el món sap que el 2020 sortirà als llibres d'història, hem centrat el debat de la setmana sobre si s'ha col·lapsat o no el sistema sanitari. Tècnicament ens asseguren que no. I ens volen fer beure a galet dient que sempre hi hagut més llits d'UCI que malalts n'han necessitat. Però s'han hagut d'inventar moltes unitats de cures intensives a cuitacorrents, el personal sanitari ha empalmat jornades, s'ha treballat sense la protecció necessària, s'ha reclutat metges jubilats perquè tornin a la feina, s'ha demanat als estudiants d'infermeria que s'incorporin sense títol, tres pavellons esportius són hospitals de campanya, l'Hotel Plaza o el Melià estan plens de pacients, el Clínic només ha pogut visitar un 20% dels nous malalts de càncer, s'han fet només un 7% dels trasplantaments que hauria calgut... Si això no és un col·lapse, que el doctor em deixi el gos que em tanco en un refugi.
