L'11-S de la ultradreta

HistoriadorLa Diada va tenir un desenllaç inesperat a Madrid quan un escamot ultradretà, amb crits de " No nos engañan, Cataluña es España ", va assaltar el Centre Blanquerna. Els violents, amb ensenyes de formacions extraparlamentàries (Alianza Nacional, AN; Democracia Nacional, DN, i la Falange), van destrossar mobiliari, van protagonitzar agressions i van llançar gasos lacrimògens. La web de DN ha incorporat el vídeo dels fets i el seu líder, Manuel Canduela, els ha atribuït a La España en Marcha (LEM).

El LEM es va articular al juliol amb un manifest signat per aquests grups i d'altres (Nudo Patriota Español i Movimiento Católico Español). El text vol " la indisoluble unidad nacional ", pretén abolir les autonomies (" semillero de discordias y enfrentamientos ") i bastir un " Estado Unitario, Nacional y Social ". Ignorem, però, si l'acció ha estat improvisada o amb suport de tots els signants. Tampoc sabem la simpatia que desperta en l'extrema dreta, ja que Canduela ha cridat a solidaritzar-se amb els detinguts però l'exlíder ultradretà Sáenz de Ynestrillas ha considerat l'acció " repugnante y bochornosa ".

Cartografia política invertida

Incidents com aquest han estat tan escassos com sonats: recordem les agressions a Santos Juliá a Madrid el 2005 i a Vicent Flor a València el 2011 en presentacions de llibres. Tanmateix, l'assalt a la Blanquerna podria indicar un reforçament de la pèrdua de pes de la ultradreta madrilenya en benefici de la catalana i valenciana.

Per entendre-ho, cal recordar que als anys setanta Madrid va ser el pol central d'aquest sector ideològic: va emetre el seu discurs hegemònic, va acollir les concentracions de masses i va ser el bressol de Fuerza Nueva (que va assolir quasi 380.000 vots el 1979). En canvi, Barcelona era un pol minoritari, però dinàmic i modernitzador, atès que els seus referents eren més europeus que madrilenys. Finalment, València -ubicada entre els dos pols- va desenvolupar un activisme combatiu contra l'esquerra i el catalanisme.

Quan l'extrema dreta va entrar en l'atonia als anys vuitanta aquest mapa es va desdibuixar i a inicis del segle XXI es va capgirar: Barcelona (Vic) va infantar la Plataforma per Catalunya (PxC), València va generar España 2000 (Esp2000), que el 2011 va assolir un edil a Alcalá de Henares, amb 203.000 habitants, i Madrid va conformar un erm polític.

Una capital sense ultradreta

L'activista i ideòleg ultradretà Ernesto Milà va exposar aquesta situació a les seves Ultramemorias (2010), en apuntar que Madrid era " la Meca de todas las conspiraciones " i que l'extrema dreta perifèrica hi peregrinava "en busca de esperanzas y respuestas". "Frecuentemente no encontraba ni de lo uno ni de lo otro ". D'això concloïa que si l'extrema dreta era " un cero a la izquierda en España " obeïa al fet que la capital "siempre ha sido [...] un pozo de confusiones, un agregado de ineficacias y un desguace de ideas ".

I és que a Madrid s'han succeït iniciatives d'aquest àmbit polític que no han prosperat, com, entre d'altres, Juntas Españolas (JJ.EE.) o Alternativa Española (AES). Aquesta situació no sembla que hagi de canviar a curt termini si la ultradreta no es recompon. Avui no hi ha cap formació que pugui aspirar a aplegar un vot important contra l' establishment , ni tampoc de defensa de la unitat d'Espanya, mentre que l'impacte pretesament negatiu de la immigració estrangera perd pes polític. En aquest marc, no sobta que es deixi de banda l'experimentació i l' aggiornamento i es torni a un missatge ultraespanyol primari i a pràctiques esquadristes, com va plasmar l'acció de la Diada.

Una ultradreta plural?

Tanmateix, aquesta última agressió podria apuntar a una nova tendència: que a Espanya, més que cristal·litzar un gran partit de dreta populista hegemònic, hi podrien coexistir formacions diferents, unes de caràcter tradicional (com les del LEM) i d'altres assimilables a les de l'Europa Occidental (a l'estil de la PxC).

Si es creés aquest escenari, la dicotomia Barcelona/Madrid tendiria a accentuar-se, ja que a Catalunya no tan sols ha sorgit la PxC, sinó també altres iniciatives com el Movimiento Social Republicano o el Casal Tramuntana, que reflecteixen una dinàmica pròpia. És igualment cridaner en aquest sentit que a Barcelona la icona de la llibertat d'expressió d'aquest sector sigui una llibreria (la Librería Europa) i a Madrid es consideri una acció política assaltar-ne una. Tanmateix, només el pròxim cicle electoral aportarà indicadors clars sobre les hipòtesis que apuntem.