Barcelona“Sobreposar-se als obstacles de la vida”. Aquest és un dels sentiments que reflecteix Oopalana (Red Records, 2018), el nou disc d’Albert Freixas (Sabadell, 1979). “Des que vaig publicar el disc anterior, el 2011, m’han passat mil coses. Algunes de positives, com la paternitat, i d’altres que no: hi ha hagut una separació i la mort de la meva mare i la meva àvia, dues figures molt importants. Ha sigut una època molt intensa. Em vaig quedar bastant tocat, la veritat, perquè vaig tenir una crisi d’ansietat”, explica Freixas, que va decidir “tirar endavant” i remuntar la carena sobretot pel fill. “Perquè es mereix un pare que estigui content i en condicions”, afegeix.
El títol del disc, per cert, és un homenatge a l’àvia: “ Oopalana és el que deia quan s’aixecava del sofà per anar a taula. Era l’esforç d’una dona de 97 anys”. Entre els dos discos també va viure la dissolució d’Ix!, el grup on Freixas tocava la guitarra. “De fet, Ix! es va anar dissolent de mica en mica perquè l’últim àlbum ja el vam fer una mica a distància i, a més, el reconeixement va anar de més a menys”, recorda. Tanmateix, Ix! va ser “una gran escola”.
Les experiències personals i musicals conflueixen en aquest Oopalana que Albert Freixas defensa en directe tot sol, tal com el va enregistrar: amb una guitarra acústica, la veu i els pedals amb què administra els loops. L’agenda d’aquest desembre inclou un concert a Mataró (el dia 13 al Cafè de Mar) i dos a Barcelona (el dia 15 a la sala Sidecar i el 21 a la Nau Bostik). “No porto res pregravat, sinó que ho creo tot en directe. M’agrada que sigui fresc i diferent cada dia”, assegura Freixas, que en les deu cançons del disc buscava explorar els límits de la combinació veu-guitarra i que “no quedés un disc de cantautor lineal”. “Volia veure fins a on podia arribar quant a paleta de colors”, diu. Se’n surt jugant amb una Gibson-J-45, una guitarra acústica que “s’ha fet servir moltíssim en els estudis”. “Li diuen la workhorse. Sona molt bé, està molt equilibrada i té uns greus molt macos”, assegura. I així es pot comprovar en peces com Out of the loop, Summer cane i Easy days, i en general al llarg d’un disc que combina “parts més fosques amb d’altres més hipnòtiques”, algunes arrelades en el blues i d’altres en el funk.
Tot i la importància de la guitarra, Freixas se sent cada vegada més cantant. “He anat aprenent a jugar amb les dinàmiques de la veu, a trencar-la, a fer que sigui més fràgil quan abans era tota més a raig. Ara estic cantant també amb un trio de jazz, els Tangerine Trio. Fem músiques que vocalment són un repte”, diu. Per a Freixas, que treballa com a professor d’anglès, també és un repte mantenir la possibilitat de viure de la música. “Com a professor treballo per pagar bàsics i perquè al nano no li falti res, i intento reservar dies només per a la música”, diu. I no perd “l’ambició, una mica ingènua o no, perquè si no t’ho creus tu qui s’ho creurà, de tocar fora” perquè amb 39 no vol tirar la tovallola. “I l’anglès és la porta”, assegura Albert Freixas.
