MÚSICA

Alfred: “Explico la meva vida a través de les cançons”

El músic del Prat publica el disc ‘1016’, el primer àlbum després de passar per 'Operación Triunfo'

Alfred García (el Prat de Llobregat, 1997) tanca l’any amb la publicació de 1016 (Universal), el disc que culmina una temporada que va començar a Operación Triunfo. Conscient de l’expectació creada per totes les circumstàncies que envolten el programa televisiu, Alfred s’expressa a través de les cançons. Diu que és allà on es troben les respostes a alguns interrogants que s’han disparat des que va passar per l’acadèmia .

Quin sentiment articula les cançons del disc?

L’amor com un moviment social. Com a motor de tot, com a energia.

¿Escrius les cançons a partir d’experiències viscudes o tens un marge ample per a la ficció?

Depenc de la meva experiència. Componc a través del que em passa, del moment en què em trobo. I parlo explícitament i no explícitament de coses que em passen. Puc parlar de llocs, puc parlar de moments, puc parlar de persones, anomenant-les pel nom o sense anomenar-les. Jo explico la meva vida a través de les cançons.

Per què has decidit que la teva estètica musical seria la del pop-rock en un moment en què bona part de la teva generació està més interessada en les músiques urbanes?

Perquè les modes passen, perquè el temps passa, però les cançons sempre hi són. Jo intento fer bones cançons abans que sumar-me a una moda. La moda s’ha de crear, no s’ha de seguir. Moltes bandes han creat modes i també s’hi han sumat, com Queen, però a mi no m’interessa seguir res. Segueixo les modes que a mi m’agraden, no les actuals.

¿El teu arc estètic va de David Bowie a Leiva?

Sí. De fet, de Nick Cave a Leiva.

Potser per qüestions de producció, en el disc hi ha més coses de David Bowie que de Nick Cave.

N’hi ha de tots dos. És cert que de Bowie també n’hi ha; per exemple, la manera com tractava els pianos i algunes veus, que les doblava i després les passava per una capa fina. Però el que he tret de Nick Cave són els efectes i les guitarres, sobretot. I també he jugat molt amb els sons del rock argentí i del rock espanyol.

Havies pensat en Leiva per produir el disc, oi?

Sí. De fet, l'hi vaig plantejar en un principi, però li va ser impossible. També vaig parlar amb Carlos Raya, però al final el que tenia superclar és que volia que el disc sonés a mi, que només em donessin consells a l’hora de la gravació, quins amplificadors utilitzar, quines guitarres, etc. Al final m’ho vaig fer tot jo, i la banda m’ha ajudat moltíssim a l’hora de decidir segons quines coses, sobretot el Marc Quintillá, que és qui produeix el directe.

¿La teva relació amb Universal és com t’imaginaves que seria quan estudiaves al Taller de Músics?

Jo no m’imaginava que arribés mai a Universal. Sempre m’havia vist com un artista més underground, més alternatiu. A Universal han fet molt bona feina i m’han ajudat molt perquè s’han adaptat a mi i han sabut donar-me la llibertat que jo volia. Estic molt content amb Universal i la veritat és que formem un bon equip.

Diuen que el primer disc té un avantatge: pots explicar tota la teva vida anterior. En canvi, per al segon és més complicat perquè l’experiència vital és més reduïda. ¿Creus que això et passarà?

El que sí que és cert és que no pots esperar gaire a treure el segon. Això m’ho va dir el periodista Luis Troquel: “Tu espera’t el temps que vulguis per fer el primer disc, però el segon tens un any per fer-lo”. Bé, hem fet un bon primer disc i tinc la sort d’estar component sempre; és la meva via d’expressió.

¿En comptes de fer un primer àlbum de setze cançons no havies pensat guardar-ne alguna per al pròxim disc?

No, perquè tot té un sentit en aquest disc. És un disc conceptual.

Quin concepte és?

Cadascú que interpreti el que vulgui i que hi vegi el lligam que tenen totes les cançons.

Per exemple, ¿es pot construir un relat a partir de les cançons amb nom de ciutat (Barcelona , Madrid , Londres , Sevilla ...)?

No va per aquí. Va per blocs. Potser algun dia ho explicaré, però ara com ara la gent ha de fer la seva lectura i a veure si m’he sabut explicar.

A l’hora de fer cançons, ¿fins a quin punt tens en compte tot el que bull a les xarxes socials?

Vaig estudiar comunicació i m’interessa molt no tant el que es diu a les xarxes socials com el concepte de les xarxes socials, què és el que la gent vol de cada xarxa. Llavors, sent conscient d’això, a cada xarxa social dono coses diferents a la gent.

¿I també reps coses diferents segons la xarxa?

Sí. De tota manera, utilitzo les xarxes socials com a mitjà de comunicació amb els meus seguidors. És totalment informatiu. I n'estic molt pendent perquè és un factor molt important ara mateix. Connecto amb els fans a través de les xarxes.

En algunes lletres fas servir referents que semblen d’una altra època, com “la portada de Rolling Stone”.

Jo la comprava, la revista. Sempre havia somiat sortir a la Rolling Stone, i hi sortiré, no en tinc cap dubte.

Què vols dir al vers " Te deseo a otro que no le guste Manu Chao", de la cançó Lo que puedo dar?

Parla d’una relació. A la noia amb qui estava no li agradava gens Manu Chao. Llavors li dic que se'n busqui un altre a qui no li agradi Manu Chao perquè a mi m’encanta Manu Chao, i les reivindicacions que fa i com està de boig.

Què diuen de tu les col·laboracions que hi ha en el disc?

Molt. Hi havia molta gent que volia col·laborar en el disc i que jo volia que hi col·laborés, i al final hi ha l’equilibri perfecte. He donat a conèixer a escala nacional una nova artista, la Pavvla, amb qui tenia moltes ganes de fer alguna cosa. He posat la cançó amb l’Amaia, que crec que és perfecte que sigui al disc perquè és una persona a qui estimo molt i no podia faltar-hi perquè forma part de la meva vida i ha format part de les lletres d’aquest disc. Love of Lesbian són una porta oberta musicalment i m’omplen el cor de bona energia. I Carlos Sadness és una finestra oberta a la llum. Aquestes quatre persones parlen del que sento i de com m’agrada treballar.

A la cançó Madrid fas una referència al 15-M, però en general les qüestions socials i polítiques no apareixen a les teves cançons.

No parlo mai dels temes socials d’una manera explícita a les lletres perquè ja hi soc jo com a persona per reivindicar coses. Parlo molt de Proactiva Open Arms, de les persones que estan malaltes de càncer, de la cultura com a moviment social... De tot això ja en parlo fora de les cançons perquè crec que ens hem de desintoxicar de tot a les cançons, i jo les utilitzo per sanar-me. Però un moviment tan gran i tan històric com va ser el 15-M crec que és un detall que havia d’estar a la lletra de Madrid. I forma part de la meva generació. A més, jo parlo de les ciutats, de com les he vist créixer jo.

I el Prat, ¿com l’has vist créixer?

El Prat és la meva vida, els meus carrers, la meva escola... Ho és tot. Per això tanco el disc amb una adaptació de l’himne del meu poble.

L’has adaptat una mica a la manera dels Manel.

Tu creus? Preferiria dir que estic més a prop del Pau Vallvé que dels Manel. Però m’encantaria fer una col·laboració amb els Manel.

¿Com has reaccionat davant de reportatges sobre la teva vida sentimental com els que han sortit aquests dies a la premsa del cor?

Fent cançons. Ja els arribarà la cançó.

Sí que tens un grup de gent que et dona suport, oi?

Fa poc vaig anar a la nova edició d’ Operación Triunfo i els vaig dir que és important envoltar-se d’un equip que et doni suport, que tingui fe en tu i el teu projecte. Envolteu-vos de la gent de sempre, la que creu en vosaltres. És així, hem d’estar amb gent que ens faci bé, perquè els cops ja ens els donen altres.

¿Aquesta idea de crear entorns molt cohesionats i afectuosos és una mica la filosofia dels Javis a OT?

No sé de què parlen els Javis, la veritat. A mi això m’ho ha deixat molt clar el David Bisbal, que és un artista al qual hem de seguir molt de prop perquè és una persona que ha sabut crear el seu equip de treball; no ha renegat mai de res, sinó que ha mirat sempre cap a endavant i ha evolucionat sense deixar de ser qui és.

Com t’agradaria evolucionar?

A mi m’agradaria evolucionar sense mirar enrere... Bé, és complicat això de no mirar enrere. No sé com vull evolucionar perquè tampoc em creo gaires expectatives. Tinc 21 anys. No ho tinc tan clar, però segur que serà alguna cosa bona.

Per cert, ¿compons més amb la guitarra o amb el piano?

Depèn del que tingui al davant. Jo no he tingut mai un piano a casa, i quan vaig arribar a Operación Triunfo en vaig veure un i vaig dir: "Aquest me l’adjudico, li poso el meu nom i si cal li faig un grafiti". Allà ho vaig fer amb piano, però ara a casa ho faig amb guitarra gairebé tot. Però soc més d’anar caminant pel carrer i anar apuntant idees al mòbil. Recordo que quan vaig tenir el primer Nokia m’enviava missatges de veu perquè el telèfon no tenia gravadora.