Publicitat
Publicitat

Chambao no volia continuar amb el ‘flamenco chill’

El grup de Lamari actua al Fòrum Romà d’Empúries

“Del que estic més contenta és de la sort d’estar viva”, diu María del Mar Rodríguez, Lamari, mentre parla sobre Nuevo ciclo (Sony, 2016), el nou disc de Chambao. Les paraules de la cantant malaguenya no acompanyen una història de caiguda als inferns i redempció, sinó que expliquen un estat d’ànim positiu que vol transmetre amb una dotzena de cançons construïdes amb amor. “Quan vaig acabar el disc vaig adonar-me que l’amor apareix en gairebé totes les cançons”, diu Lamari, immersa en la gira estiuenca de Chambao, que aquest divendres passa pel Fòrum Romà d’Empúries i el 19 d’agost per La Daurada Beach Club de Vilanova i la Geltrú.

Avui Chambao té poc a veure amb el grup que van formar Lamari, Daniel Casañ, Eduardo Casañ i Henrik Takkenberg i que va patentar l’etiqueta flamenco chill. “Fèiem servir les programacions per fer una fusió de flamenc amb electrònica perquè no coneixíem cap músic. Vam començar a potinejar amb programacions a veure què sortia. I amb la broma ens vam posar l’etiqueta de flamenco chill ”, recorda la cantant malaguenya. De l’interès de Sony pel projecte va sortir el disc Flamenco chill (2002) i una manera de fer que amb el temps va anar canviant. Cap al 2005 Lamari es va quedar sola al capdavant de l’aventura, i a poc a poc aquella fusió dictada per les programacions va començar a pesar. “Necessitava fer les coses d’una altra manera, per tenir més llibertat a l’escenari”, diu.

Aquest canvi va començar a fer-se evident amb el disc Chambao (2012), però és ara quan arriba a un altre nivell amb un Nuevo ciclo, coproduït amb Eduardo Cabra, del duo porto-riqueny Calle 13. “No volia continuar amb el flamenco chill. Volia que fos un disc tocat, fet per músics”, explica Lamari, que va buscar la col·laboració amb Cabra per “l’originalitat” de les seves produccions. “No el vaig triar per Calle 13, sinó per la manera tan curiosa com crea sons. Vaig plantejar-li què buscava i de seguida vam entendre’ns molt bé”, diu. El resultat és un disc que remena músiques d’arrel a banda i banda de la Mediterrània -“m’agraden molt les músiques àrabs”, reconeix-, a més d’elements de reggae i funk. “És un nou cicle, però segueix sent Chambao. No és tant un canvi radical com una evolució. Això sí, si ho compares amb discos com Endorfinas en la mente, que és del 2003, llavors sí que hi ha molta diferència”, diu.

Defensora d’una “continuïtat subtil”, Lamari mira enrere i assumeix que també ha evolucionat com a cantant. “No és que abans ho passés malament, però he après a gaudir i a estimar la professió. Per passar-ho malament em quedo a casa”, assegura una artista que ha trobat la manera de treballar sense mànager, envoltada només d’un equip de persones de confiança. “Estic sense mànager des del 2010, i ben contenta. No hi tinc res en contra, però a mi m’agrada treballar en equip i conèixer tot el procés. Evidentment, tu tens l’última paraula, però ho decideixes parlant amb tothom. A més, no tens l’excusa de culpar el mànager si alguna cosa no surt bé”, diu.

Els llibres que ens fan grans