Dani Martín: “Seria meravellós poder-te enamorar d’un cervell”

La montaña rusa (Sony) és el tercer disc d’estudi que publica Dani Martín (Madrid, 1977) des de la dissolució d’El Canto del Loco. Admirador del Cholo Simeone, “l’home que ha aconseguit que Godín sigui el millor central del món”, el cantant madrileny s’explica en un hotel barceloní, centre d’operacions d’unes intenses jornades de promoció.

Com portes la promoció del disc?

Il·lusionat, perquè crec que és bonica la rebuda que està tenint una cosa que has fet durant tres anys amb tant d’amor i amb tanta dedicació. Em sento molt estimat.

Dius que et sents molt estimat. En canvi, La montaña rusa és un disc en què parles de no sentir-te estimat.

Sí, efectivament. Això neix d’un pensament irracional que viu en mi de manera perenne. Des que em llevo crec que tot anirà malament, que la meva carrera s’acabarà, que ningú anirà als concerts ni comprarà el disc, ni voldrà escoltar-lo. Sóc així, i això em genera una insatisfacció horrorosa, esgotadora, i una frustració important. I amb les emocions em passa exactament el mateix. Em costa trobar un equilibri, i això és el que ha fet que m’hagin sortit aquestes cançons.

Defenses un concepte de l’amor romàntic molt explosiu, com si tanquessis la porta a un amor més durador però menys explosiu.

Sí. El meu amic Iñaki [García, teclista de la banda] diu que els amors als quals estic enganxat són alienacions mentals transitòries, que el veritable amor és una altra cosa. I també dèiem que seria meravellós poder-te enamorar d’un cervell, i no enamorar-te sempre del que t’entra pels ulls.

¿Les teves cançons parlen de la teva experiència?

Crec que escriure de coses que passen per la meva caixa de les emocions em fa connectar molt més amb la gent. Els amics m’han arribat a dir: “No et fa una mica de por? T’hi estàs exposant molt”. Però és que en realitat no m’estic sentint exposat. Em faria molta més vergonya sortir a la portada d’una revista explicant les meves misèries i parlant de les meves relacions de parella. En canvi, amb les cançons no sento que sigui a Gran Hermano ni a La isla de los famosos. Això sí que no podria fer-ho. Seria impossible.

¿Quan compons tens present el punt de vista femení?

La meva mare diu que sóc molt dona, que tinc un sisè sentit que tenen les dones, i que pateixo i sóc molt possessiu en coses de dona. I jo hi estic d’acord. Crec que sí que tinc un costat femení, i per això pot haver-hi una connexió amb les dones. Crec que pateixo les relacions de parella més com una dona que com un home.

Quan feies aquestes cançons, pensaves en discos com Honestidad brutal d’Andrés Calamaro?

No, però, tot i que l’Andrés mai no ho ha confirmat, sé que segurament passàvem per moments semblants. El meu, gràcies a Déu, no ha sigut tan tòxic, i per això potser no ha sigut tan genial com el seu. Crec que em queda moltíssim recorregut per poder-me acostar un mil·límetre a la seva genialitat. I no és falsa humilitat. És admiració cap a un extraterrestre. Per a mi, Andrés Calamaro és com Messi, algú que està tocat per una vareta màgica.

¿I no t’hi veus, escrivint una cançó alegre?

Això em diu la gent... Bé, jo crec que Los charcos és una cançó positiva. És una cançó de recerca de llum i d’intentar comprendre’ns. Però és cert que em costa veure la part positiva de les coses. Sempre em quedo amb el més negatiu. Sóc així.

¿Com ha canviat Madrid des que eres un adolescent?

Madrid és una ciutat meravellosa, plena de vida i d’energia, però on cada vegada és més difícil fer coses il·lusionants i alegres. Cada vegada costa una mica més tot, potser perquè no s’ha sabut administrar la llibertat, i per això s’han anat tallant diferents coses i posant-hi traves.

Hi ha un debat sobre quina música hauria de representar la nova política. Què n’opines?

A mi no m’agradaria que la meva música representés la política. I l’actual ni de bon tros. Hauria de ser una música sense ànima, la que representés la política, perquè no hi veig ànima enlloc. I no sé quina música podria estar feta sense ànima. Segurament la que farien ells. A vegades s’ha intentat utilitzar la meva música, però jo no hi entro en aquests jocs, sobretot perquè ara mateix no em sento representat per ningú de la política actual.

Per què vas aparcar el cinema i la televisió?

Va arribar un moment que em vaig adonar que, encara que vaig estudiar art dramàtic en dues escoles, i vaig acabar en totes dues, em sentia com una persona jugant a ser actor. Per a mi no hi ha res més important que dedicar el 100% de la teva vida a alguna cosa, i crec que no ho estava fent. Per tant, vaig decidir deixar de ser actor. Si torno a ser-ho serà per aportar alguna cosa interessant. Per a mi un actor és Luis Tosar o Eduard Fernández, que són artesans, i jo creia que no ho estava fent així. Em quedo a la música, que pot ser una merda o no per a qui sigui, però li dedico el 100% i treballo amb una ideologia i un objectiu concret.