El Docs Barcelona reivindica la llibertat d’expressió i de mirada

BarcelonaExplicar el present més incòmode i completar el relat d’un passat sovint amagat són dues de les característiques del festival de cinema documental Docs Barcelona, la 21a edició del qual se celebra des d'aquest dimecres i fins al 27 de maig als cinemes Aribau i Aribau Club, al Teatre del CCCB i a la llibreria Altaïr. L’objectiu és mantenir la línia ascendent de l’any passat, quan el festival va aplegar 16.000 espectadors, 5.000 més que el 2016.

Amb un pressupost d’uns 390.000 euros, el Docs Barcelona ha configurat una programació amb 41 documentals de 31 països i amb temàtiques de tota mena. Per exemple, el retrat musical, que és el que fa Carles Bosch a Petitet, el film que inaugura avui aquesta edició. Bosch ha seguit l’aventura de Joan Ximénez Valentí, Petitet, fins a arribar a complir la promesa que li va fer a la seva mare de portar la rumba al Liceu. La música també és fonamental en el documental que tancarà el festival, Sinfonía, de Gilbert Arroyo i Andrés Locatelli, que explica el projecte del tenor Juan Diego Flórez per impulsar la formació musical de joves peruans en risc d’exclusió social. El capítol musical es completa amb Yo no me llamo Rubén Blades, el documental d’Abner Benaim sobre el músic panameny, i Namrud (Troublemaker), en què Fernando Romero Forsthuber segueix les lluites polítiques i quotidianes del músic palestí Jowan Safadi.

“El festival parteix d’una paradoxa. Per primer cop comencem i acabem amb pel·lícules catalanes, precisament en un moment en què la producció catalana viu un dels seus pitjors moments”, diu el director del Docs Barcelona, Joan González, recordant revesos com la retirada de la taxa de l’audiovisual, dictada pel Tribunal Constitucional, i els problemes de finançament de TV3. “La paradoxa és també que en moments difícils el talent és capaç de fer sortir obres extraordinàries”, afegeix González. Una d’aquestes obres és Eugenio, en què Jordi Rovira i Xavier Baig posen llum a tot el que passava quan l’humorista no era dalt de l’escenari.

El cas Maristes

El Docs Barcelona, com el cinema documental en general, sovint mira el present més immediat. És el cas de Shootball, de Fèlix Colomer, un treball d’investigació sobre la trama d’abusos sexuals a menors coneguda com a cas Maristes que aplega els testimonis de víctimes i agressors. De fet, hi apareix el pare d’una víctima i el pederasta que va abusar del seu fill.

No és la feina dels documentals fer justícia, però sí que poden denunciar la falta de justícia, com passa a The Congo tribunal, de Milo Rau, una producció germano-suïssa que González descriu com “una pel·lícula impossible”. En un país immers en una guerra civil constant, Rau organitza un tribunal civil al qual estan convocats víctimes, assassins, observadors i analistes del conflicte davant d’un miler d’espectadors. No es tracta de filmar un judici, sinó d’organitzar un judici que serà filmat.

Els conflictes bèl·lics són molt presents en aquesta edició. The distant barking of dogs, de Simon Lereng Wilmont, té com a protagonista un nen ucraïnès que viu en zona de combat, i al premiat a Sundace Of fathers and sons Talal Derki viatja a Síria per filmar la família d’un membre d’Al-Qaida. En altres casos la mirada es dirigeix al que passa després de la guerra, com a Voces de guerrilla, de Sjoerd van Grootheest, que retrata els excombatents de les FARC colombianes. Van més enrere en el temps títols com Experimento Stuka, sobre un bombardeig a Castelló durant la Guerra Civil, i Treblinka, una reflexió sobre les infàmies del passat i el present a propòsit d’un viatge al camp d’extermini. I també hi ha documentals especialment incòmodes, com The white world according to Daliborek, sobre un neonazi txec.

Un altra temàtica present al Docs Barcelona és l’esport, sobretot en la faceta menys mediàtica, com ara la dels gregaris del ciclisme, homenatjats per Arünas Matelis a Wonderful losers, a different world.