“Els Gertrudis no som res sense la gent”
El grup format a la Garriga trenca cinc anys de silenci discogràfic amb ‘Ara volo alt’
BarcelonaCom deia aquell, “Jo em dec al meu públic”. És a dir, es tracta de trobar un sentit a tot plegat i no fer les coses perquè sí. “Nosaltres no som res sense la gent. Allò que diuen alguns que toquen per a un mateix, què significa? Si la gent no balla, el concert se’n va a la merda”, diu Xavi Ciurans, del grup Gertrudis, que completen Xavi Freire, Eduard Acedo i el teclista Marc Mas. Gertrudis van fer l’any passat una gira per celebrar el quinzè aniversari de la banda. Havien de ser quinze concerts, i al final en van fer vint-i-cinc en què van constatar que entre el seu públic també hi havia molts joves. “Vam pensar que o fèiem un regal, un bon disc, a tota aquesta gent o no tenia sentit seguir”, recorda Ciurans, content que “hi hagués gent a l’altra banda”.
Dit i fet, cinc anys després del disc anterior, Tripola r (2011), el grup format a la Garriga torna amb Ara volo al t (Promo Arts - DiscMedi), catorze cançons que Ciurans descriu com “un homenatge als pioners del mestissatge” i alhora com “una reivindicació de les orquestres de festa major”, però, com adverteix el mateix Ciurans, “sense nostàlgia”. És Gertrudis connectant l’Orquestra Plateria, Dusminguet, Sargento García i La Carrau amb La Pegatina i Txarango, dibuixant una línia de continuïtat en la qual ells també són protagonistes. I només en termes estrictament musicals. “Dusminguet va ser la gran banda de referència -explica Ciurans-. Van obrir moltes finestres, no només musicals sinó també ideològiques”. Perquè segurament és més polític tocar en ateneus populars que escriure lletres polítiques.
Per Ara volo alt desfilen diferents colors musicals, de la rumba a l’ska passant per l’aire balcànic que aporta el violí a peces com Tot el que vaig patir i per la rauxa llatina del piano a La bogeria. “És que aquesta salsa ens torna bojos”, diu Ciurans. La bogeria camina amb la benzina rumbera d’alguns dels temes més celebrats dels Gertrudis, com La samarreta, i explica la història del “típic farloper, un personatge molt del programa de televisió Mujeres y hombres y viceversa ”. És una estripada divertida amb un toc culte: una cita del filòsof Michel Foucault sobre la bogeria.
Angleses en ascensors
Com és habitual, en el disc el grup combina l’alegria rítmica amb “el sentiment polític”. Gertudis, que, com canten a Tan lluny de tu, són més del St. Pauli que del Bayern, fan servir l’humor per criticar determinades derives que estan trinxant el país. “Passeges pel territori i sembla que estiguis en un altre país. Ja ho sé que no tot ha de ser castells i rumba catalana, però canviar la geografia d’una manera tan radical només perquè vinguin turistes em sembla insultant”, opina Ciurans.
Això ve a tomb d’un vers de la cançó Aire en què parlen de salvar angleses d’un ascensor de Lloret de Mar. “Tenim un col·lega que treballa de bomber i que l’únic que fa és treure angleses dels ascensors de Lloret. No sé què ha passat perquè aquesta geografia tan maca se n’hagi anat a la merda”, diu amb tristesa. El sentiment polític també és present en un homenatge a “la Galícia resistent”, la terra d’origen de la família de Xavi Freire. “Sí, allà la gent vota el PP, però també hi ha nuclis de resistència, i la cançó Rúa da Raiña és la nostra manera de dir que som al seu costat”, explica Ciurans.
