26/09/2016

Els Gossos estan "aprenent a ser uns clàssics”

3 min
Santi Serratosa, Oriol Farré, Natxo Tarrés, Juanjo Muñoz  i Oriol Farré en una foto promocional de Zenit.

Barcelona“És el disc de plenitud dels Gossos, però això no vol dir que sigui el final”, adverteix Oriol Farré sobre Zenit (Música Global), el nou disc de la banda de Manresa del qual van fer un tast al Mercat de Música Viva de Vic i que començaran a fer sonar en directe el 15 de novembre a la sala Barts de Barcelona. El seu company de grup Natxo Tarrés afegeix que sentien “una mena de culminació” i assegura que és un sentiment compartit per Juanjo Muñoz, Santi Serratosa i Roger Farré, els altres tres components del grup.

Aquesta plenitud és l’assumpció de què són. “En el disc hi ha una mica dels Gossos de tota la vida. ¿Som eclèctics? Sí. ¿Intentem innovar en alguna cosa? Sí, però sense atabalar-nos. Hi ha un punt d’acceptació: estem aprenent a ser uns clàssics. ¿Que ens agradaria sorprendre constantment? Amb què vols sorprendre si tens 23 anys de carrera”, diu Tarrés. Tanmateix, sí que hi ha sorpreses a Zenit, com ara l’ús més decidit dels teclats, que com sempre en la història dels Gossos és fruit d’una llarga reflexió. “Fa anys, abans que entrés la bateria, ja havíem compost un disc amb caixa de ritmes, però vam estar dissimulant-lo un temps. I amb els teclats ha passat el mateix: ja havíem fet ambients sonors que intentaven fer la funció d’un teclat”, explica Farré, que posa com a exemple precisament la cançó Zenit : “El més típic dels Gossos seria que el riff de teclat el fes una guitarra més a l’estil de Coldplay, però ens va sortir amb teclat ben vuitanter”. Altres novetats són els vents de la formació Gots de Tuba, encara tímids perquè, com diu Tarrés, encara no coneixen prou “aquest món”.

La gasolina del grup

Després de dos discos com Dia 1 (2010) i Batecs (2013), en què l’entorn social subministrava el material líric, a Zenit. Ho fan explícit a Tots cinc, una cançó en què cada membre canta el fragment que ha escrit. “La gasolina del grup és que els cinc estiguem bé. Quan teníem 20 anys ho fèiem tot plegats, i amb el temps cadascú ha anat fent la seva família, el seu espai, i ara és el grup el que ens uneix -diu Tarrés-. Ara és molt difícil que quedem per passar la tarda a veure si en surt alguna cosa. Quedem per fer alguna cosa. I quan aconseguim unificar un objectiu comú, per a nosaltres ja és un èxit”.

Mirar cap endins no significa oblidar “una societat que trontolla”. “Som treballadors. No hem tingut mai la sensació de ser estrelles de no sé què”, diu Tarrés, conscient que hi ha molta feina a fer i que la vanitat i l’ego són dos enemics temibles. Ho explica metafòricament a la cançó La porta oberta, que neix de la seva experiència en temes de facilitació i resolució de conflictes. “Quan dic porta oberta em refereixo a la capacitat d’integrar qualsevol altra veu. Segur que, si fem quatre preguntes bàsiques a la gent sobre com els agradaria viure, en quatre o cinc coses ens hi entendríem tots, però ha d’haver-hi un esforç integrador. Si no ho fem, la sensació és de polarització, i això crec que va més enllà de la independència. Si la societat ara mateix no aconsegueix crear espais transversals forts, que crec que es concreten en la idea del bé comú, tota la resta és irrellevant”, diu Tarrés abans de recordar que sovint les estratègies polítiques no saben crear espais transversals i que els grups polítics no volen cedir part del poder que tenen i això fa que tot quedi “fragmentat”. “Estic molt vinculat amb projectes comunitaris i col·laboratius, i t’adones que si no aprens a consentir és impossible construir res, perquè cadascú marca perfil davant de l’altre i això t’acaba separant de la resta”, afegeix.

Això sí, no tanquen portes a una esperança que també dipositen en les generacions més joves, que al disc estan representades per Alguer Miguel, dels Txarango, i Judit Neddermann. “Per arribar a les noves generacions t’hi has d’acostar. Veus com ho fan i flipes”, diu Farré, i Tarrés afegeix: “Grups com La Raíz estan dient coses que la gent entén, són com els Kortatu o els Negu Gorriak de la nostra època”.

stats