Els Gossos promouen l’afecte al Mercat de Música Viva

VicLes estrenes són part consubstancial del Mercat de Música Viva de Vic, i ahir tocava presentar les noves cançons dels Gossos. En una tercera jornada amb molt públic en tots els escenaris de pagament -entrades a tres euros- i una gentada a la plaça Major per veure els Lax‘n’Busto, els Gossos van obrir les actuacions al teatre de L’Atlàntida posant en joc alguns del temes de Zenit, el disc que es publicarà dilluns. “Fa 23 anys els Gossos tocàvem en els carrers d’aquesta ciutat”, va dir Natxo Tarrés per situar d’on vénen uns músics que en el nou àlbum volen “aportar una mica de llum i d’energia de la bona”. Aquest esperit va presidir un concert breu en què van estrenar cinc cançons, algunes amb molta empenta rítmica i altres com Voldria dir-te..., amb el caminar reggae característic del grup. Per completar el repertori d’aquest “tastet”, en paraules de Tarrés, van tocar Plou al carrer, Corren i L’illa, amb la qual van posar punt final a una actuació que va acabar amb el públic dret després que Tarrés fes una crida a “cuidar-nos” i promogués l’afecte com a garantia d’un futur millor.

També va estrenar material Nico Roig, un disc titulat Vol. 71 que ja havia tocat al festival Eufònic. A Vic va engegar l’activitat a les carpes envoltat d’una banda acostumada a la rauxa i la improvisació: el bateria Juan Rodríguez, el guitarrista David Soler i el baixista Pau Rodríguez. La nova proposta de Roig és una mena de síntesi dels interessos expressius d’un músic que ara s’obre camí a cop de rock progressiu. La tercera jornada del Mercat va ser un carrusel d’intensitats variables: del piano minimalista amarat d’electrònica de Connectome -nou projecte de Guillem Roma a la recerca d’una música que se situï “allà on acaba la ciència i comença la màgia”- a l’expansiu xou del violinista libanès d’origen armeni Ara Malikian, que en 50 minuts va oferir una versió concentrada d’un viatge musical pel Líban, la música popular jueva, Radiohead i Armènia. Integrat en un septet amb cordes i percussions, Malikian va captivar el públic amb malabarismes instrumentals, el va fer riure amb un parell de monòlegs i finalment el va commoure quan va dedicar 1915 a les víctimes del genocidi armeni, i per extensió a totes les víctimes dels assassinats de masses.

En aquesta edició del Mercat hi ha hagut una notable presència d’artistes femenines, per sobre de la mitjana dels festivals, tot i que encara lluny de la paritat. Per exemple, dijous a la nit Alba Molina va fer emmudir L’Atlàntida recordant les cançons que van immortalitzar els seus pares, Lole i Manuel. El pes del llegat potser va ser la causa que l’Alba estigués una mica rígida al principi del concert, però sempre ben acompanyada pel guitarrista Joselito Acedo el seu cant va agafar volada en el tram final. Va saber ser àgil i fresca a Cabalgando, va clavar Tu mirá amb sobrietat i va alliberar-se en el crit inicial de Cuento para mi niño, tancament d’un concert d’alta càrrega emocional.

Tot seguit, en una de les carpes, Nakany Kanté continuava sumant seguidors amb la desbordant posada en escena del seu pop malinke, és a dir, profusió de ritmes de l’Àfrica occidental inserits en cançons per cantar i ballar. La jove cantant de Guinea Conakry instal·lada a Sabadell està fent una progressió meteòrica empesa per l’ambició de fer-se sentir i de comunicar missatges de compromís amb la justícia social. I ho fa amb tota mena de recursos expressius amb els quals es posa el públic a la butxaca des de bon principi. Va cantar poderosa, amb una banda que la segueix de manera incondicional, i va convertir el concert en una festa culminada amb una ovació d’agraïment. Hi ha poques coses més potents que contemplar que l’energia de l’escenari és corresposta amb la mateixa intensitat pel públic.