19/02/2017

Isabel Pantoja aconsegueix un bany d’afecte al Palau Sant Jordi

3 min
Isabel Pantoja va començar el concert d’ahir al Palau Sant Jordi cantant Del olvido al no me acuerdo asseguda en una cadira.

BarcelonaS’apaguen els llums i automàticament se sent “Isabel, Isabel!” Així rep el públic del Palau Sant Jordi Isabel Pantoja, que, un cop es retira el teló, apareix asseguda en una cadira. Tanca els ulls i s’acosta la mà al cor. Darrere un altre teló hi ha el cor i l’orquestra simfònica que dirigeix el barceloní Carlos Checa. Perquè la cantant sevillana ha volgut tornar amb un format grandiós, que una és diva, i molt. Aquest teló desapareix quan ella ja està gestionant pauses i aguts a Del olvido al no me acuerdo, aquella mena de reformulació que Juan Gabriel va fer d’un dels seus clàssics, Se me olvidó otra vez. “Sigo estando aquí”, diu el primer vers. Inevitablement, és el moment de pensar en el context, en la temporada a la presó complint condemna per blanqueig de capitals.

Tanmateix, Isabel Pantoja no hi fa cap referència. Segueix aquí, canta, com si hagués estat allunyada dels escenaris per ves a saber quina raó. I diu “és un plaer tornar... a Barcelona”, fent dels punts suspensius la mare de totes les pauses dramàtiques. Però el context, convertit en eloqüent fora de camp, s’escola en el seu posat, compungida i orgullosa alhora, com quan ataca un altre dels temes de Juan Gabriel inclòs en el disc Hasta que se apague el sol. Canta Por la señal de la cruz amb el cap alt, llançant una cascada de retrets a l’amant infidel. És la Pantoja volcànica, amb la veu enlairada per la reverb, que interpreta Buenos días tristeza a un volum sempre per sobre del de l’orquestra. En canvi, quan agraeix els aplaudiments de les prop de 10.000 persones que havien pagat entre 38,80 i 91,30 euros, ho diu amb la boca petita, com qui vol deixar clar que està reclamant un bany d’afecte. Se l’emporta quan acaba Luna i sobretot quan, dreta al costat del piano, fa Marinero de luces. La canta poderosa, intensa, amb tanta convicció que l’orquestra i el cor acaben fent més nosa que altra cosa. Això sí, hi ha moments, com a Muy enamorada, que costa imaginar-los sense els violins.

El concert creix quan sonen composicions de Juan Gabriel. “Un bon amic fins al final... no com altres”, diu, ara omplint els punts suspensius amb un somriure amarat de rancúnia. S’ha deixat anar, fa bromes amb el públic, el delicte i la condemna segurament ja no són ni un record, i la nit entra en combustió emocional quan canta Así fue i una Se me enamora el alma que interromp quan creu que el públic no la canta amb prou èmfasi. El renya i aconsegueix justament que el Sant Jordi canti ben fort. Isabel Pantoja ha tornat amb ganes de fer-ho tot gran.

Gairebé tres hores de concert

Al cap d’una hora i mitja de concert, va arribar un pausa. Tocava el canvi de vestit. Va tornar amb farbalans, l'estètica adient per assaltar la història de la copla. Enrere quedava la Isabel Pantoja de la cançó torrencial i entrava en escena l’estètica de la qual era hereva quan va començar fa més de trenta anys. Quan s’endinsa en el material de Rafael de León i Juan Solano, quan fa coples com La niña y el marinero i Tengo miedo, canta amb un domini aclaparador i la feina de l’orquestra té més sentit, també perquè el format té l’aval de la història. Ella no fa gestos suggerint dobles sentits personals, com havia fet en la primera part del concert, sinó que actua amb la convicció teatral que requereix la copla.

Segons com es miri, entoma el gènere amb afany historicista, no busca lectures originals, però, això sí, s’hi deixa la veu. L’única pega és que el format, com una mena d’encadenat de peces, sembla triat només per recordar que Pantoja porta la copla a la sang; és a dir, acaba sent un segment aïllat, com un apèndix a la narrativa central del concert. I el mateix passa amb la part flamenca posterior, en què l’orquestra cedeix el protagonisme a les guitarres i les palmes. Aquí la cantant sevillana es vesteix de cantaora i tira més d’ofici que d’expressivitat. Tot i així se’n surt amb Los celos que li va escriure José Luis Perales i se la veu més còmoda en el popurri de sevillanes, que és quan el public torna a animar-se, encara que sense l’efusió de la primera part del concert. Potser hi té a veure que a aquestes altures l’actuació ja durava més de dues hores i mitja.

Per acomiadar la nit, l’orquestra i les guitarres flamenques van treballar plegades per impulsar El moreno, la cançó més decididament ballable del concert, i tot seguit punt i final a ritme de discoteca llatina, amb Debo hacerlo, la cançó més excèntrica, i menys Pantoja, del disc nou.

stats