Joan Dausà converteix el melodrama en èpica al Palau de la Música

BarcelonaMitja hora abans del concert, Joan Dausà enviava un missatge des del camerino del Palau de la Música. “Soc aquí, amb angines i una mica de grip. Això és un drama, però no patiu, que farem el bolo més bonic de la història”, deia el músic de Sant Feliu de Llobregat entre l’alarma i l’esperança. A tot això, el públic anava omplint la sala per acompanyar Dausà en la celebració del vuitè aniversari de l’ARA. Any rere any s’ha convertit en una tradició de l’última setmana de novembre a la qual han contribuït anteriorment Sopa de Cabra, Els Pets, Els Amics de les Arts, Jordi Savall... Ahir era el torn de Dausà, que a més tenia un motiu extra per celebrar la vida: el naixement de la seva filla Valentina fa només deu dies. Fins i tot la va treure a l’escenari a mig concert per presentar-la. Volia compartir la felicitat.

El títol de l’últim disc de Dausà, Ara som gegants (2018), convida a estirar les comparacions amb el diari, i encara més un dia com ahir, en què l’EGM donava a l’ARA 121.000 lectors, un 5% més que l’any passat. Fins i tot hi ha una cançó que es diu La gran eufòria, però bé, el país no està per a gaires somriures. Tal com canten Maria Arnal i Marcel Bagés, són temps borrascosos, i caldrà treballar perquè escampin els núvols de crisis que no acaben, de violències, de presos i d’exiliats.

Esperant que la grip no fos ben bé una grip, el Palau de la Música va rebre Joan Dausà amb una ovació a tres quarts de deu i després que Antoni Bassas i la directora de l’ARA, Esther Vera, donessin la benvinguda als espectadors. Bassas va recordar precisament les persones processades, preses i exiliades, i el públic va respondre amb aplaudiments i crits de “llibertat”. També Dausà va recordar els presos més tard, en el primer bis, quan tot sol al piano va cantar No pots tancar-nos a tots. “Aquesta cançó la seguirem cantant mentre quedi un sol pres polític. Perquè això no va d’ideologies, va de justícia i llibertat”, va dir Dausà en un dels moments més emotius del concert.

Dausà, l’home que converteix les penes en eufòria i el melodrama en èpica, va començar l’actuació amb la solemnitat del piano de cua que amara Ara som gegants i amb la més rítmica Tanca els ulls, les dues de l’últim disc. Aparentment, ni rastre d’angines ni grip, o, si més no, no afectaven la veu ni l’estat d’ànim d’un músic i actor acostumat a dialogar amb el públic. “Què us pensàveu, que estaria tota la nit sense parlar?”, va dir en la primera pausa, que va aprofitar per fer diverses coses. Una va ser presentar la banda, sòlida i brillant: Dídac Fernández (bateria), Miquel Sospedra (baix), Florenci Fluren Ferrer (teclats) i Núria Maynou (violoncel). També va matisar la directora de l’ARA, que minuts abans havia dit que seria un concert divertit. Dausà va reconèixer que les seves cançons són “ dramons ”, però va concedir que l’actuació acabaria sent “una festa, tipus Txarango”, davant el divertit escepticisme del públic. I, com és habitual, va demanar que obrissin els llums de la sala i va preguntar qui havia anat abans a un concert seu. Dues cançons més tard, La teva veu i una intensa Nàufrags que va interpretar amb la guitarra, va arribar una altra pausa en què va seguir xerrant. “Sí, he fet un vídeo dient que tinc angines i grip, i és veritat. Però ara estic molt bé. És la màgia del Palau”, va dir. El tempo Dausà és així, elàstic, i el tècnic de llums sempre té feina extra.

La guitarra acústica va seguir marcant el xou en cançons com M’hauria agradat, la primera repesca d’aquell primer disc, Jo mai mai, amb el qual es va donar a conèixer com a cantautor pop fa sis anys. Defensor d’un costumisme romàntic, Dausà compta amb l’empatia del públic per desdramatitzar cançons com Diries que eres tu, en què ni les ganes de superar una ruptura poden vèncer els records, però sempre hi ha uns versos per taral·lejar-los. “Fa un temps em va deixar una noia i ho vaig passar fatal”, va dir a l’hora de presentar la cançó. I el públic, sobretot el més avesat a la comèdia romàntica, va respondre cantant la tornada i amb un agradable sentit de l’humor.

El camí cap a l’eufòria

Dausà també té un vessant en què les peripècies del jo amb mal d’amors cedeixen a preocupacions col·lectives, com passa a Quan plora el mar, que ahir va dedicar als refugiats i amb la qual va recordar el concert Casa nostra, casa vostra de l’any passat al Palau Sant Jordi. “Seguirem treballant perquè totes les persones que necessitin casa la puguin tenir”, va assegurar. Aquest to, positiu en la tristesa, com reconeix ell mateix, va seguir dominant en la part central del concert, sempre amb Dausà al piano en temes de l’últim disc, com Quan tot és cert, que caminen a pop a poc fins que la bateria assenyala el canvi cap a una èpica que creix embolcallada pel violoncel. Truca’m, Quan tothom dorm i els “pararapàs” de Reis del món van seguir remenant les aigües de la melancolia i conduint el concert cap a la sacsejada èpica dels bisos. El primer el va rematar amb No vull anar a dormir, amb tot de mòbils il·luminant el Palau, i la inevitable Jo mai mai, pas previ al final de La gran eufòria. De la grip, ni una tos.