MÚSICA
Misc 22/01/2017

L'excepcionalitat de dos genis musicals

Mònica Pagès signa la biografia d'Alícia de Larrocha i un llibre que aplega documents sobre Enric Granados

i
Xavier Cervantes
3 min
L’excepcionalitat  de dos genis musicals

BarcelonaAquests dies coincideixen a les llibreries dos llibres de la periodista Mònica Pagès (Barcelona, 1972) que són retrats de dues grans figures musicals i que també expliquen una part molt significativa de l’evolució cultural de Catalunya: Granados, el so de la mirada (Pagès Editors) i la biografia d’Alícia de Larrocha Notas para un genio (Alba). A més, l’un i l’altre estan connectats. “L’Alícia va tenir la capacitat de fer que l’obra de Granados esdevingués universal. Ja ho era en vida de Granados, sí, però l’Alícia és la gran intèrpret que la posa al costat d’un Schumann i no cau”, explica Pagès.

El fil que uneix Granados (1867-1916) i De Larrocha (1923-2009) és l’acadèmia creada pel músic nascut a Lleida i continuada per Frank Marshall, marmessor del llegat pedagògic de Granados. Allà, quan ja es deia Acadèmia Marshall, va ser on la pianista barcelonina va oferir el primer concert, el maig del 1929. “Ella assimila el pianisme i la sonoritat de Granados a través del que li ensenya Marshall”, recorda Pagès, que ha dedicat quatre anys a completar la biografia de De Larrocha, excepcional també perquè és la primera biografia d’una pianista que mentre vivia no volia veure cap llibre amb el seu nom, com recorda la seva filla, Alicia Torra de Larrocha, en el pròleg de Notas para un genio. “Quan ja no hi sigui, feu el que vulgueu”, va dir. Pagès ha hagut d’escriure el llibre quan ja no podia parlar amb la protagonista, però sí que ha comptat amb “un fons documental extraordinari que conté molts escrits d’ella, cartes, dietaris personals...” i que aporta molta informació pràcticament inèdita. “S’expressava més per escrit que oralment”, diu Pagès, que de tota manera sí que va tenir contacte directe amb De Larrocha durant molt de temps. “La coneixia des de petita -explica-, i vaig tenir converses amb ella quan vaig fer els llibres sobre l’Acadèmia Marshall, Gaspar Cassadó i Conxita Badia”.

La biografia, que es ven amb un CD amb peces inèdites, inclou passatges que a priori semblen paradoxals, com quan De Larrocha s’adona de la dificultat de ser dona i dedicar-se a la música quan viatja per Europa. “Ella és va criar en un ambient progressista, estroncat per la Guerra Civil, sí, però que creu en una educació igualitària. I de sobte topa amb els prejudicis masclistes europeus. Veu que l’univers musical europeu és eminentment masculí i que ningú creu que una dona pugui ser una gran pianista. Ha de lluitar contra aquest prejudici”, diu Pagès. Aquesta realitat dona encara més valor a tot el que va aconseguir una de les pianistes més rellevants del segle XX, “un d’aquells bolets genials que sorgeixen al país”.

Singularitat genial

Tot i que en un altre context, i menys favorable en alguns aspectes, Granados també és una singularitat genial fruit de tot un seguit de circumstàncies que si no s’haguessin produït potser haurien fet que no estiguéssim commemorant l’Any Granados. “La seva vida és una successió d’atzars que van travant un destí”, suggereix l’autora de Granados, el so de la mirada, un llibre que retrata el compositor, l’intèrpret i el pedagog, i en què el relat es completa amb un centenar de fotografies i documents. Era fill d’un militar, però com que no era el primogènit no estava obligat a seguir el camí professional del pare. La família va viure a les Canàries, i es podia haver quedat allà. Però va anar a Barcelona i “llavors arrela en un país” en plena transformació industrial i cultural. A més, “no sabem què hauria passat si arriba a ser admès als conservatoris de París i Madrid”. Com que no ho va aconseguir, va haver d’espavilar-se, i d’aquí surt la possibilitat de muntar l’acadèmia i de crear un mètode pedagògic propi. “De fet, tot en ell és com un joc de caramboles estranyes”, diu Pagès, que també assenyala la importància de mecenes com Eduardo Conde, dels magatzems El Siglo, en la carrera de Granados.

L’autor de Goyescas va compartir època amb altres gegants com Pau Casals i Isaac Albéniz, però, com explica Pagès, va ser una singularitat ben curiosa. “Era un compositor romàntic, o postromàntic, en l’Europa que albirava les avantguardes. Hi ha una carta en què explica que es troba Stravinsky a París i que es fan una abraçada. És ben bé dos mons que s’abracen -reflexiona Pagès-. Si no hagués mort el 1916, penso que les inèrcies de l’època l’haurien dut a instal·lar-se als Estats Units. No sabem com hauria evolucionat la seva identitat musical. Potser hauria derivat en una mena de Gershwin. Milton, l’autor del llibre El rossinyol abatut, fa broma dient que qui sap si Granados es va encarnar en Gershwin després de mort”.

stats