Macbeth paga el pecat de l’ambició a la mansió del terror

BarcelonaShakespeare, Verdi, Hitchcock i Dreyer conflueixen en el muntatge de Macbeth que inaugura aquest divendres la temporada 2016-2017 del Liceu. El director d’escena alemany Christof Loy i l’escenògraf suec Jonas Dahlberg van abordar l’òpera de Verdi connectant la tragèdia de Shakespeare amb l’estètica del cinema en blanc i negre, amb dos referents concrets: les pel·lícules Rebeca i Vampyr. Com deia Dahlberg, l’objectiu era reforçar “la foscor psicològica dels personatges” i portar l’obra a un territori estrany, perdut en el temps, on no existeix cap color capaç d’apaivagar el dolor. O dit d’una altra manera, el regicida escocès no paga els pecats entre les llòbregues pedres del castell de Cawdor, sinó en una estilitzada mansió del terror.

“El blanc, el negre i els grisos de l’escenografia i el vestuari ens ajuden a transportar-nos a un altre lloc”, explica la soprano austríaca Martina Serafin, que torna al Liceu, ara com a Lady Macbeth, un any després de ser Abigaille a Nabucco. En el doble repartiment d’aquest Macbeth, Serafin comparteix escenari amb el baríton francès Ludovic Tézier (Macbeth) i el baix ucraïnès Vitalij Kowaljow (Banco) en sis funcions. En les altres cinc, els intèrprets són la russa Tatiana Serjan, que debuta al Liceu, i els italians Luca Salsi i Alessandro Guerzoni.

L’escenografia d’aquesta producció del Gran Teatre de Ginebra estrenada el 2012 vol acompanyar el to maligne que Verdi buscava per explicar la història de Macbeth i Lady Macbeth. “Verdi ho va deixar tot perfectament escrit. No cal treure’n res ni afegir-hi res. Només interpretar-lo amb la nostra sensibilitat”, diu Giampaolo Bisanti, que debuta com a director musical al Liceu. Un dels aspectes en què Verdi va ser especialment sever va ser el color de la veu de la soprano. La volia lletja, bruta en sentit més animal. “Ell volia destacar el caràcter fosc de Lady Macbeth, una dona que ens porta a l’infern -diu Serafin-. Les sopranos tenim una veu dolça, però la intenció de Verdi era donar-li un caràcter més aspre”. “Volia unes veus més místiques, horribles en el sentit que espantin. Malignes”, hi afegeix Serjan.

Les veus dels assassins

“El més important són les veus, i aquí Verdi feia servir les veus d’una manera extrema, també la del baríton”, recorda Bisanti. “Macbeth et demana una veu fosca, bruta”, completa Salsi. I Tézier acaba descrivint l’evolució vocal del personatge: “Té una veu en brut, mineral, no acadèmica, però l’ària final, quan ja no té la influència verinosa de la dona, és un homenatge al bel canto. No és estrany que ell comenci a cantar bé quan ella ja no hi és”.

Verdi, potser més que Shakespeare, va voler entendre uns personatges tirànics per als quals l’assassinat no és una qüestió moral sinó purament instrumental. “Parla de l’ambició i de la violència per arribar al poder. La realitat d’aquests personatges la tenim ben present avui: només cal obrir els diaris”, diu la directora artística del Liceu, Christina Scheppelmann. “Són assassins, això ho tenim molt clar -diu Serafin-. Lady Macbeth vol ser reina, i com que té el rei dormint a casa, per què no matar-lo? Ella no entén els remordiments de Macbeth a l’hora d’assassinar, si en les guerres sempre està matant. Ella no arriba a ser conscient de la maldat que ha comès”.

D’acord amb certa misogínia estructural, Verdi, com Shakespeare, concedeix a l’home els remordiments, però condemna la dona a la bogeria. “Ell té consciència del mal, però ella no”, diu Serjan sobre un personatge que, segons Serafin, “es torna boja quan s’adona que el crim perfecte no ho és”. “He cantat moltes dones dolentes que sempre tenen algun moment de fragilitat que fa aparèixer la part bona, però en Lady Macbeth no hi veig penediment en cap moment”, conclou Serafin.

Equilibri econòmic i més ocupació al Liceu

Macbeth inaugura una temporada que el director general del Liceu, Roger Guasch, afronta amb “molt d’optimisme” després de tancar l'exercici 2015-2016 amb un superàvit de 49.000 euros. Segons Guasch, “el teatre tanca en equilibri econòmic per segon any consecutiu, amb uns ingressos de 42,5 milions d'euros, 2,8 milions més que al 2014-2015”. En aquest sentit, Guasch destaca l'increment dels ingressos per mecenatge: sis milions d'euros, una xifra similar a la de temporades precrisi, com la 2008-2009, i que supera la previsió de cinc milions del pla estratègic i de viabilitat 2014-2017.

El següent pas del Liceu és l'elaboració d'un nou pla estratègic i de sostenibilitat de quatre anys (2017-2021) per reduir el dèficit estructural, atendre els compromisos amb els treballadors i eixugar el dèficit bancari. Un altre objectiu és fer millores en la infraestructura.

Pel que fa als espectadors de la temporada 2015-2016, l'ocupació va arribar al 88,7%, 4,4 punts més que en l'exercici anterior. A l'òpera, l'ocupació va ser del 89,2%; a la dansa, del 86,2%; als concerts, del 83,6%, i al Petit Liceu, del 85%. 53 funcions van aconseguir vendre totes les entrades: 31 funcions de les òperes Nabucco, Benvenuto Cellini, Lucia di Lammermoor, Otello, La bohème i La flauta màgica; els concerts Beethoven & Irons, A l'entorn de Wagner i el cinema i el de Diana Damrau; el ballet El llac dels cignes, i 18 funcions del Petit Liceu.

Els abonaments van augmentar un 2,2%, fins arribar als 16.616. El 28% d'aquests abonaments són de la modalitat flexible, un format que, com diu Guasch, el Liceu vol impulsar per “atendre les necessitats del públic i dels nous públics”. De fet, la mitjana d'edat del públic del Liceu ha passat dels 57 anys de la temporada 2013-2014 als 52 de la 2015-2016. El públic no abonat representa el 50,9% del total de les entrades venudes. En aquest sentit, és destacable l'increment del públic no local, que ha passat d’un 7% la 2013-2014 a un 23%.