MÚSICA

Malú: “Per a mi escriure aquest disc ha sigut un exorcisme”

Cantant. Actua demà al Palau Sant Jordi

Una lesió al turmell mentre assajava va obligar María Lucía Sánchez, Malú (Madrid, 1993), a ajornar la gira de presentació del disc Oxígeno (Sony). Finalment, els concerts van començar fa un parell de setmanes i demà arriba al Palau Sant Jordi de Barcelona (21 h), un espai que s’ha convertit en sinònim d’èxit per a la cantant madrilenya.

Quin sentiment predomina al disc?

És un disc carregat d’emocions, de veritat, de realitat. Per a mi escriure aquest disc ha sigut un exorcisme: explicar tot el més profund de mi, el més bonic i el més lleig, el que et fa mal. Per això crec que és un disc tan especial.

Comences l’exorcisme amb Invisible , una cançó en què cantes que hi ha un milió de terres esperant la teva caiguda. Per què penses això?

Hi ha diferents moments de la vida que he volgut reflectir. Invisible parla del moment que prens una decisió que et fa por i et genera molta inseguretat, però que alhora sents que l’has de prendre. Són sentiments molt contradictoris, i arriba un moment en què vols desaparèixer. Tens capacitat de ser el teu pitjor enemic sobretot quan ets tan exigent com ho soc jo, i aquí és quan vols desaparèixer. M’han preguntat si això és per la fama. I no, perquè tinc 36 anys i vaig començar a cantar amb 15. És l’excés de responsabilitat el que fa que vulguis ser invisible.

Tens dubtes artístics?

Els dubtes artístics van in crescendo, sobretot quan tens la malaltia de l’autoexigència absoluta.

¿Ets més tu en directe o en disc?

La primera part de mi és al disc, i on realment soc absolutament jo és en directe. Quan puges a l’escenari ets tu multiplicat per mil.

En sortir d’un dels teus xous al Palau Sant Jordi, un noi que no semblava gaire satisfet amb el concert li anava dient a una noia que totes les teves cançons són iguals. Aleshores la noia se’l va quedar mirant i li va dir. “No en tens ni puta idea”.

Estic d’acord amb la noia.

Què creus que transmets per obtenir aquesta reacció entre un públic que majoritàriament és femení?

No ho sé. Intento donar a cada xou el context i el sentit que considero que ha de tenir. El que més m’agrada del món és fer xous, crear xous, i a aquest noi m’encantaria convidar-lo a aquesta nova gira. I a veure quina opinió en tindria ara.

¿Com va anar la col·laboració d’Alejandro Sanz a Llueve alegría ?

Teníem pendent fer junts una cançó d’estudi, però les coses han de fluir. No podia ser fer una cançó perquè sí. Llueve alegría és molt especial. És la primera vegada que he pogut expressar-me després de gairebé cinc anys d’una pèrdua molt terrible que va patir la meva família [la mort del seu oncle Paco de Lucía]. Per primera vegada he pogut explicar des d’una perspectiva alegre, sense dramatisme, el que sentia. Li vaig posar la cançó a l’Alejandro pensant que em diria “quin horror”, i en canvi em va abraçar. Aquella abraçada m’estava dient que era la cançó que havíem de cantar junts.

Hi ha cançons com Desprevenida , Todos los secretos i Cantaré en què sembla que estiguis parlant obertament de la teva carrera artística.

És que al final tot va unit, la part personal i l’artística. Són 20 anys de carrera, però 36 de vida, que donen per a molt sobretot quan amb 15 anys ja comences a ser adulta per nassos, i et menges tu sola les pors i les inseguretats.

¿A Cantaré li estàs demanant perdó a aquella nena per haver deixat de ser nena tan aviat?

Sí, tot i que més que perdó li dic: “He tornat, torno a buscar-te i ara no veuràs les coses lletges”.

A Lejos de ti parles d’aprendre dels errors. Quins errors artístics has comès?

Tinc clars els errors que he pogut cometre. Però dins de la meva autoexigència malaltissa i d’aquesta capacitat per flagel·lar-me i autodestruir-me davant de qualsevol error que pugui cometre, ara em permeto una mica la llicència de relaxar-me.

La lletra d’una de les teves cançons més populars, Toda , és criticada pel caràcter masclista. Tu la mantens en el repertori de directe.

Es que és superdivertida en directe. No estic explicant res dolent. No em sembla un tema masclista. Quan ens enamorem amb 18 anys, que és quan vaig gravar la cançó, és això: “Soc tota, totalment, teva”. No ho veig des de la perspectiva de la submissió absoluta, de vaig a rentar-te els plats i els calçotets. És aquesta explosió d’amor de “soc absolutament teva per al que vulguis”. A més, aquest amor s’acaba rapidíssim; estem parlant dels 18 anys.