25/04/2019

L’últim swing de Mark Knopfler al Palau Sant Jordi

3 min
L’últim swing de Mark Knopfler al Palau Sant Jordi

BarcelonaMark Knopfler va triar Barcelona per començar la gira de presentació del disc Down the road wherever (2018), que al final ha resultat ser molt més que això. I el públic barceloní, que havia pagat entre 48 i 105 euros, va respondre ahir omplint un Palau Sant Jordi amb un aforament de 13.000 localitats, i tothom assegut, que és la posició més adient per entregar-se a les suaus pessigades del músic nascut a Glasgow. El repertori se centra en la trajectòria en solitari de l’exlíder de Dire Straits. Té una lògica fins i tot numèrica: Knopfler ha publicat més discos d’estudi en solitari (nou) que amb Dire Straits (sis), i la carrera al seu nom ja és de 23 anys, mentre que la del grup va ser de 18. Això no obstant, no obvia aquell passat i ahir el va revisitar amb citacions significatives.

Als 69 anys Knopfler manté tot el que l’ha consagrat com a guitarrista: pulcritud en l’execució, haver sabut interioritzar els ecos de J.J. Cale, Bob Dylan i Bruce Springsteen, i una manera gens exhibicionista de passejar per la nostàlgia. Això sí, sense estalviar recursos, perquè en aquesta gira l’acompanyen una desena de músics, material imprescindible per desenvolupar diferents colors, ja sigui per connectar amb el folk celta mitjançant el violí, posar el saxo i la trompeta al servei de tonalitats més jazzístiques, deixar que el teclat mostri la cara més rock’n’roll o fer del contrabaix el generador de swing. Knopfler va començar la nit amb Why aye man, del disc The ragpicker’s dream (2002), i a l’acabar la cançó va saludar el públic i va anunciar que seria l’últim concert a Barcelona, perquè ja és massa gran i perquè aquesta serà la seva última gira. Mark Knopfler es jubila, o si més no deixa el tràfec de les grans gires, però no va permetre que la tristesa amarés el Sant Jordi i va enllaçar una de les cançons noves, Nobody does that, amb Corned beef city, un dels temes més engrescadors i de pulsió més rock’n’roll de Privateering.

La mà dreta de Knopfler va començar a lluir cal·ligrafia a Sailing to Philadelphia, ben acompanyada per uns delicats arranjaments de percussió i culminada en un diàleg amb el saxo de Graeme Blevins i la flauta de Mike McGoldrick. La posada en joc dels instruments va funcionar també en reeixides aventures folk com Done with Bonaparte, enpeces més rocoses com Silvertown blues i quan va repescar cançons de Dire Straits com On every street i una Once upon a time in the west que el públic va agrair amb la primera gran ovació de la nit, multiplicada quan tot seguit va interpretar un altre clàssic del grup, un Romeo and Juliet : soft rock romàntic tocat amb detallisme i activant la nostàlgia de bona part del públic, que va reaccionar amb aplaudiments també quan el saxofonista rematava altres peces del catàleg de Dire Straits com Your latest trick, i esclar, quan va identificar els acords d’una magnífica i expansiva Telegraph road ja en el tram final d'un concert que va acabar amb un doble bis que també mirava enrere: Money for nothing i el tema principal de la banda sonora de la pel·lícula Local hero.

Amb la veu greu i afinada, i sense amagar fragilitats, el músic britànic va homenatjar una manera d’estar a l’escenari amb sentit i sensibilitat, lluny d’estridències i dignificant una mirada adulta al repertori propi, un cançoner arrelat a la història del rock i del folk tractat en directe amb respecte i elegància.

stats