Mercury Rev fan una missa a la Mercè

BarcelonaEl disc Deserter’s songs (1998) és un record recurrent en la trajectòria del grup nord-americà Mercury Rev. L’any 2011 el van tocar de cap a peus al festival Primavera Sound, i ahir hi van tornar a la plaça dels Àngels, dins de la programació del BAM, però sense tant de rigor conceptual, perquè no cal ser totalitaris i seguir l’ordre de les cançons fil per randa. Aquesta vegada l’excusa per remenar la nostàlgia d’aquell elegant rock psicodèlic és la gira de celebració del vintè aniversari de la publicació del disc amb què Mercury Rev van tocar el cel de l’èxit.

Ahir, al costat del Macba i entre pudors de pixum i cervesa agra, van respectar la memòria amb pulcritud i professionalitat, però sense l’amplitud instrumental d’altres vegades. Davant d’un públic majoritàriament devot d’aquella missa de l’ indie rock, Jonathan Donahue va guiar la cerimònia sense estridències i fent caminar el concert a poc a poc. De fet, van necessitar vint minuts perquè l’arranjament de trompeta de Holes aportés alguna novetat a l’embolcall de sintetitzadors i guitarres etèries. Tanmateix, un agradable pacte amb la nostàlgia.

La música és també el seu context i saber-la explicar. El director artístic del Mercè Música, Jordi Turtós, té el bon costum d’aparèixer abans d’alguns concerts per presentar els artistes i sobretot el que faran a l’escenari. Ho va fer dissabte a la catedral per explicar el què i el perquè de l’actuació de Miquel Gil i Pep Gimeno Botifarra i del concert de l’orquestra El Gusto. Potser els seguidors més entusiastes de Gil i Botifarra no necessitaven l’explicació de Turtós, però en qualsevol cas les seves paraules van servir perquè el públic que ocupava totes les cadires desplegades davant la catedral pogués entendre millor la importància d’aquests cantadors que més que rescatar les músiques populars valencianes en són continuadors i, a més, influeixen artistes més joves com ara Maria Arnal i Marcel Bagés. Gil i Botifarra també van anar explicant el que cantaven, sempre amb un sentit de l’humor transparent de tan directe. Aquesta és la base de l’espectacle Nus, tots dos sols però amb mil històries per explicar que van captivar un públic que no els va deixar marxar quan van acabar aquella havanera de Xàbia que tan bé reflecteix la poètica d’una manera de ser: “A l’escullera vaig a cagar, i mentre cague mire la mar”. Els aplaudiments van reclamar un bis, i ells van regalar la jota Dotze i u.

La nit a la catedral es va tancar amb El Gusto, un projecte que va néixer quan l’algeriana Safinez Bousbia va topar amb la història d’una orquestra de chaabi, una música popular algeriana amb no poques connexions andaluses que va ser hegemònica durant bona part del segle XX. La singularitat és que aquella orquestra estava formada per músics musulmans i jueus. Bousbia en va fer un documental i va contribuir a reactivar l’orquestra amb alguns dels components històrics i músics més joves per fer una gira. Unes quantes gires més tard, El Gusto va arribar a Barcelona per oferir un concert que es podia gaudir per ell mateix i també com a introducció a la sonoritat de la música chaabi, amb violí, darbukka, piano i mandolina com a instruments estructurals. El públic, amatent en uns primers moments tot i que les presentacions dels músics trencaven una mica el ritme, va acabar entregat a l’exhibició d’El Gusto, i alguns espectadors, els més familiaritzats amb aquesta música, també van ballar. Per això també ha de servir la Mercè, per reconnectar barcelonins amb la música del lloc on tenen els orígens.