“No crec que et puguis cansar mai de Beethoven”

BarcelonaBeethoven és un dels eixos de la temporada 2016-2017 del Palau de la Música. Gustavo Dudamel dirigirà la integral simfònica, el Trio Ludwig s’enfrontarà als trios per a piano i avui mateix el violinista grec Leonidas Kavakos i el pianista italià Enrico Pace oferiran el primer dels tres concerts que dedicaran a les deu sonates per a violí i piano. Massa Beethoven? Pace somriu abans de dir: “No crec que et puguis cansar mai de Beethoven”.

Amb la mateixa eloqüència, Kavakos assegura que en el compositor de Bonn conflueixen “la dimensió mundana i la divina”, i recorda “el geni i la grandesa” d’un home que va obrir nous camins per a la música. “També va crear la manera moderna de tocar el piano”, afegeix Pace. Un d’aquests camins va ser mostrar les possibilitats del violí en les sonates. “Les sonates són l’obra més important de Beethoven per a violí. Gràcies a ell, el violí assumeix el rol principal, com passa en la sonata núm. 5, Primavera, en què fa la melodia principal abans que el piano. Abans les sonates eren per a piano i violí, segurament perquè els compositors eren pianistes, però a partir d’ell també són per a violí i piano”, explica Kavakos, que afronta aquesta integral en tres parts com “l’oportunitat de fer un viatge amb Beethoven”. No serà, però, un viatge cronològic. Avui interpretaran la segona, la tercera, la sisena i la setena. El 26 de gener, la quarta, la cinquena i la desena; i el 22 de novembre del 2017, la primera, la vuitena i la novena.

La immersió conjunta del violista grec i el pianista italià en les sonates de Beethoven és un projecte que va començar fa més de quatre anys i que va culminar en l’enregistrament d’un disc que va publicar Decca l’any 2013. “Va ser el primer gran projecte junts i també el primer disc amb l’Enrico”, diu Kavakos, que actualment és artista resident de la Filharmònica de Nova York, una orquestra amb la qual estrenarà el Concert per a violí num. 3 de Lera Auerbach.

“Un contrast increïble”

Beethoven va escriure les deu sonates en un període relativament curt, entre el 1796 i el 1812. Tot i així, com assenyala Kavakos, hi ha “un contrast increïble i molta varietat” i “la manera de compondre canvia molt”. Per exemple, les tres primeres, aplegades com a Opus 12 i dedicades a Antonio Salieri -mestre de Beethoven a Viena-, són “lleugeres”. En canvi, la novena, coneguda com la Sonata Kreutzer, és “pràcticament com un concert però només amb dos instruments”.

Tot plegat configura una obra que reflecteix “el geni i la grandesa” d’un compositor que va canviar la història de la música. Massa Beethoven? Ni de bon tros.