MÚSICA

Pablo López regna al Sant Jordi amb èpica i simpatia

El músic malagueny es posa a la butxaca les 12.000 persones, que van exhaurir les entrades

El disc Once historias y un piano (2013) va situar Pablo López a la rampa de llançament del mainstream, però va ser El mundo y los amantes inocentes (2015) el que va presentar un artista en condicions de pensar que podia jugar a les lligues majors del pop espanyol en què manen Pablo Alborán i Manuel Carrasco. I ha seguit allà dalt amb Camino, fuego y libertad (2017), un àlbum produït pel barceloní Kim Fanlo que li ha permès, en un mateix any, omplir el Liceu, ser contractat per festivals d’estiu com el de Cap Roig i el Terramar de Sitges i actuar al Palau Sant Jordi amb totes les entrades venudes: 12.000 persones assegudes, entre les quals hi havia vips com la líder de l’oposició, Inés Arrimadas, i músics com Alfred García.

El vent a favor del públic i la relació que el malagueny té amb la capital catalana -on precisament va assajar l’inici de la gira- van fer que se sentís aparentment molt a gust malgrat la presència a vegades massa invasiva de les càmeres de vídeo que estaven enregistrant tot el concert. “Que estic explicant la meva vida!”, va exclamar amb un somriure, això sí, quan un càmera s’hi va acostar massa quan cantava El teléfono.

La proposta de directe és López al piano, una banda de rock com a pinyol del so i una generosa secció de corda. El Sant Jordi no és un espai per a subtileses acústiques, així que més que contrastos de color López va tirar pel dret, aclaparant i transformant un cançoner de naturalesa intensa en una cursa més èpica. Va quedar clar en l’arrencada amb El camino i El niño i més endavant amb altres temes de l’últim disc, exemples d’un pop que la corda amara de toc britànic.

“Sigueu lliures, llibertat sempre”, va dir en el primer respir, recordant que la gira es titula Santa Libertad ; no cal buscar-li cinc peus al gat. I just després va interpretar El patio, un superhit encès per una solució rítmica semblant a les de Coldplay (que també es repeteix a La dobleuve ) i un final en què la veu de López i la del públic eren una de sola, fins que va decidir cedir tot el protagonisme a la gent. Només havia passat mitja hora de concert i el Sant Jordi ja feia olor de triomf, un perfum que ja no el va abandonar la resta de la nit i que fins i tot va multiplicar quan va atacar asos com Lo saben mis zapatos i Tu enemigo. La comunió va ser absoluta.

A més, López va dialogar amb el públic com si fos en una cafeteria, introduint les cançons amb comentaris que transitaven entre la trivialitat, les llàgrimes d’emoció i la sentència moral, però rebaixada amb simpatia, fins i tot quan va caure en ensorrar-se una placa de l’escenari. “Estic bé, no passa res. Porto tota la vida caient!”, va dir, i al cap d’uns minuts ja estava assegut al piano tocant El gato, una cançó que va cantar amb una nena del públic. No hi havia qui el parés.