Philip Glass recomana “parar atenció als somnis”

BarcelonaPhilip Glass (Baltimore, 1937) feia una ullada al programa del concert en què participarà aquest vespre al Palau de la Música. “És una bona fotografia del progrés que ha fet la meva música per a piano, i tocaré amb dos pianistes excel·lents, Anton Batagov, de Moscou, i Maki Namekawa, de Tòquio”, explicava ahir a la sala d’assaig de l’Orfeó Català durant una roda de premsa en què el músic nord-americà, nom de referència del minimalisme a qui l’etiqueta li va quedar petita ben aviat, va ser generós en les reflexions sobre la música, com ara que “la música és molt més que un llenguatge universal” perquè és “un llenguatge que permet la creativitat”; o que “és important que els compositors parin atenció als somnis”. Glass, que havia arribat a la conclusió que “la música és un lloc”, va verbalitzar ahir una nova màxima: “La creativitat ve dels somnis. És una definició que em surt aquí, a Barcelona”.

Autor de vint òperes i dotze simfonies, la presència de Glass a la ciutat és el punt àlgid de la programació que li dedica el Palau de la Música com a compositor convidat, i que inclou una vintena d’obres seves tocades per diferents formacions. Per exemple, el 27 de maig el Collegium Vocale Gent i l’Ictus Ensemble interpretaran l’òpera Einstein on the beach amb la cantautora Suzanne Vega com a narradora; i el dia 29 el BCN 216, dirigit per Francesc Prat, inclourà dues peces de Glass en un repertori dedicat a Josep Maria Guix, l’altre compositor convidat de la temporada del Palau de la Música.

“Sempre trio pianistes que toquin millor que jo, que a més venen amb la seva història i els seus gustos”, diu Glass sobre els que l’acompanyaran en el concert d’avui. Parla de Batagov i Namekawa, però no seran els únics intèrprets d’un recital que obriran l’Orfeó Català i el pianista Albert Guinovart amb Vessels (1983), una de les peces de Koyaanisqatsi, la primera part de la Trilogia qatsi, inspirada en les profecies del poble nadiu americà hopi. “Vessels va ser una de les meves primeres composicions vocals”, recorda. En un programa que inclou extractes de la banda sonora de Mishima (1984) i obres més recents com Distant figure (passacaglia for solo piano) (2017), Glass tocarà la peça més antiga, Mad rush (1979).

Almenys en la roda de premsa, Glass va mirar el passat sense cap mena d’indulgència, fins i tot en parlar d’ Einstein on the beach, la celebrada òpera fruit de la col·laboració amb Robert Wilson estrenada el 1976. “No crec que canviés gaire el món de la música. Més que l’inici d’alguna cosa va ser el final d’una etapa meva. Sí, l’energia de l’obra segueix present, com si s’hagués escrit ahir mateix, però Einstein on the beach no ens parla del futur, sinó del passat”, explica un músic que assegura que ara mateix “els pintors” l’inspiren “més que els compositors actuals”. “Em sento còmode als tallers dels pintors, perquè estan relaxats, no tenen por que els robi les idees”, diu Glass somrient.